Estiu: quilòmetre zero (3)

L’Urgell és una comarca, malgrat que diu la dita “No hi ha Urgell sense flagell”, que d’ençà de la creació del canal d’Urgell la va situar a dalt de tot del pòdium de les comarques més fèrtils i riques de tot Catalunya. En la darrera novel·la de l’amic Vicenç Villatoro, Urgell. La febre d’aigua (Proa, 2024) explica la gran epopeia humana que va representar a mitjans del segle XIX la construcció d’aquest canal, una de les obres més ambicioses de la seva època a tot Europa, on la ciència, el progrés i la raó van servir per dur l’aigua a un desert. L’Urgell. Terra eixuta, pobra i desolada per les guerres carlines on, a partir d’aquell canvi, d’aquell prodigi tècnic, la comarca fa un tomb sencer i la plana, estèril, es transforma en verda i fèrtil com si el miracle dels peixos i dels pans hagués aterrat a casa nostra. Certament l’Urgell no apareix a les guies turístiques. Però aquest absència no és pas quelcom que haguem de lamentar, perquè oblidada pels tour operators, els que tenim la sort d’haver-la descobert tenim l’exclusiva de poder-la gaudir sense aglomeracions ni neguits. L’Urgell és terra de pobles envoltats d’una natura domesticada per una economia productiva que, com deia Sèneca, no ha produït res perquè fos immòbil. L’Urgell està feta de retalls, a mig camí entre l’altiplà de la Segarra i la plana urgellenca, entre el mig Segre i les rutes prelitorals, farcida de pobles i viles que naveguen en un aiguabarreig permanent com l’entranyable ribera de Sió, entremig de l’esperit segarrenc i el balaguerí. La bellesa dels rius Sió, Ondara i el Corb, esglaonant amb les seves valls un territori que impacta per la seva aspror sense filtres, sorprenen un panorama agrari de gent dura, feta a la terra, arrelada a un sentiment de pertinença i de caràcter sofert. La personalitat genuïna vesteix els seus pobles amb una pàtina exclusiva que els diferencia i els atorga exclusivitat. Tàrrega, Agramunt, Anglesola o Sant Martí de Maldà, a la dreta del riu Corb, on el conreu de cereals, oliveres, vinyes i ametllers marca el punt diferencial. La mimètica no existeix en aquesta comarca i els quilòmetres es converteixen en un passeig per un arc de Sant Martí on els colors i les textures marquen una empremta discontínua. Per a aquells que vulgueu visitar aquesta comarca, us aconsello que us deixeu acompanyar pel llibre Les rutes de Ponent (Ed. IEI 1987) de l’amic Vidal Vidal, que amb aquesta edició –de fet un llibre de viatges– va guanyar el premi d’assaig Josep Vallverdú 1986. Aneu de patac a la pàgina 87, on trobareu tota la informació de l’església de Bellpuig, la que s’anomena popularment com “la catedral de l’Urgell”, situada enfront el castell. D’estil gòtic florit, amb nervadures a la volta de la nau central i una porta del Renaixement, és tanmateix al seu interior on rau la joia de la corona. El mausoleu de Ramon Folch de Cardona. Una obra mestra, feta amb marbre de Carrara, que ha captivat reis i poetes. Quan Alfons XIII va visitar-lo, el 3 de juny de 1930, no va poder estar-se de repetir unes quantes vegades “que magnífico, que bello, lástima que no esté en Madrid”, una frase que, com assegura Vidal Vidal, tractant-se d’un rei espanyol, no deixa de ser bastant coherent.