El factor humà
Per sort, la societat evoluciona
Justícia difon un documental sobre el procés de tancament de la presó Model, rodat durant el 2017
Només els ignorants, els desinformats o els mal intencionats s’atreveixen a dir que una presó és un hotel de luxe. Una presó és una presó, no és cap hotel, ni tan sols arriba a tenir la categoria de pensió de mala mort. Aquest és un argument que, per exemple, fa fortuna entre una certa classe política emergent, de molt baix to, i pitjor nivell, que busca créixer atiant els instints primaris dels ciutadans, donant sang a qui en demana, presó a qui en reclama; castigar, sempre castigar, castigar abans d’allargar la mà a qui ha comès un error.
És gent, per exemple, que consideren un atac a la decència, la seva, si és que en tenen, que un reclús pugui submergir-se una estona en una piscina, en el marc d’una activitat esportiva controlada, concreta, de temps limitat, dins d’una presó. És gent que les piscines les farien servir per ofegar-hi els presos i no pas per permetre’ls un alè de la somiada llibertat sota l’aigua.
Per sort, la societat evoluciona i els pensaments positius sempre acaben anant al davant fent que passin coses bones. Aquests dies, per exemple, el Departament de Justícia ha penjat a la xarxa YouTube el film El pati i la lluna dirigit per Santiago Lapeira i rodat el 2017 durant el procés dirigit pel CIRE per desemmantellar la presó Model de Barcelona. El CIRE és l’empresa que es dedica a donar feina als reclusos a través de tallers i altres activitats. El film El pati i la lluna és un treball que permet entendre fins a quin punt era necessari tancar el centre de reclusió d’homes de Barcelona, que en un segle de vida havia passat de ser una presó model, que no un hotel, a ser un espai indigne de la condició humana, és a dir, un infern.
A la pel·lícula hi surten molts personatges, reals i figurats, personal penitenciari que va participar en el desmantellament del presidi i actors que interpreten aquells que van marcar la historia de la Model, com va ser Lluís Maria Xirinacs, o músics que posen veu i melodia a aquesta història, com un profund Paco Ibáñez o el melòdic i emotiu Joan Isaac en el record de Salvador Puig Antich.
Però el gran protagonista de la història és la mateixa presó. Els seus murs altíssims, els forrellats, les reixes que ho cobrien tot, i també els seus sorolls. Al marge de la música que és molt present al film, de forma constant i recurrent la cinta parla pel so de les portes que s’obren i es tanquen, el rodar de les cancel·les que ordenen i limiten el pas pel llarg passadís que condueix des de l’entrada fins al nucli central del panòptic. És el soroll colpidor propi de la presó, de la Model i de qualsevol altra, sons opacs, secs, de contenció de moviments i de persones, res a veure amb la llibertat de moviments dels clients d’un hotel de cinc estrelles, permanentment reverenciats.
Es fa justícia en el treball cinematogràfic quan es recorda que el 17 de març de 2017 l’aleshores conseller Carles Mundó va signar l’ordre de tancament de la Model. Tres mesos després en sortia l’últim reclús, acompanyat per una petita escorta de mossos. I per a l’abans i el després de tot plegat, els ocells. La cinta arrenca amb un alegre piular, com si fos la celebració de la fi de tants anys de reclusió a l’Eixample. L’última imatge és la d’un colom en el just moment d’alçar el vol a l’interior d’una de les galeries, entre les reixes d’una porta oberta. La llibertat!
