Treballar més, guanyar menys

Està sent un bon any per a l’empresa. Un negoci impulsat per tres socis que es dediquen al ram de la informàtica. Els clients s’han multiplicat i els ha entrat un peix gros. El volum d’activitat els limitarà les vacances a 10 dies per barba però estan contents: la petita pime que van idear amb tot l’amor del món però amb la por de córrer riscos innecessaris va força bé, que en el llenguatge dels que no venen de família adinerada i han de començar de zero vol dir que dona per guanyar-se dignament la vida i per pagar tots els impostos, que no són pocs. Ara han arribat a un punt en què els aniria com anell al dit incorporar una persona a la firma però fan números i per pagar un sou mensual d’uns 1.600 euros necessiten reunir uns 2.700 euros al mes, entre nòmina i impostos. Només que els falli algun client, la calculadora ja trauria fum i seria impossible ajustar les xifres. No entenen tanta batalla dels sindicats per encarir l’acomiadament i tan poca guerra per abaratir i fomentar la contractació. En realitat, els tres socis tenen a l’horitzó la possibilitat d’incorporar-hi dos nous clients, ja de cara al setembre, fet que els donaria aire. El problema és que, si tots dos acords s’acaben materialitzant, l’empresa augmentaria els ingressos i, en conseqüència, entraria en una franja de guanys que l’obligaria a pagar a l’Estat més del que li injecten els dos nous clients. Diguem-ne, doncs, que els tres socis treballarien més que ara però ho farien per guanyar menys diners. El seu cas no és aïllat. Saben d’altres empresaris, de firmes petites com la seva, que han de renunciar a feines, o pactar ajornar la firma dels encàrrecs nous fins al proper exercici fiscal, per no convertir la seva economia en un batibull. Un mal de cap continu per a uns socis que l’únic que pretenien, quan s’hi van aventurar, era treballar i guanyar-se el pa.