Aute a la ciutat grisa i negra

Escriure ahir sobre Luis Eduardo Aute, el cantautor madrileny nascut a Manila de pare català i que va viure uns anys de petit a Gràcia, temps que va recordar a la seva cançó Somnis de la plaça Rovira, em va fer pensar en els pocs mesos que Aute va viure a la ciutat de Girona, on va fer part del seu servei militar. Era l’any 1965 i els va passar a la gran caserna de Girona, on ara s’aixeca el parc del Migdia. Escriu el periodista Xevi Planas, un dels grans estudiosos de la música d’autor d’aquest país, que aquella ciutat grisa i negra va pesar en el futur cantautor fins al punt que els seus quadres van perdre la noció del color i que va durant molt de temps hi va deixar d’utilitzar els tons vius i clars per pintar amb el gris i el negre. Potser també això es va deure al fet que durant aquella estada casernària, que l’asfixiava, es va estalviar les guàrdies perquè un oficial les hi va bescanviar per una vintena de quadres amb escenes de batalles militars que va pintar per adornar les parets de la caserna.

I tot i que llavors Girona vivia aquella atmosfera clerical i militar, Luis Eduardo Aute conservava un record fantàstic de la ciutat, potser per les estones que va passar creant i pintant a l’estudi que li va llogar el cineasta Antoni Varès a la part més alta del Barri Vell, una casa amb jardí que anys després Max Varès convertiria en un bar mític de la Transició, L’Enderroc. Allà Aute va pintar obres per a una exposició als EUA, va compondre cançons antimilitaristes i va descobrir la Nova Cançó i unes portades de discs de Francesc Pi de la Serra, Raimon i Josep Maria Espinàs amb unes cobertes que, segons Xevi Planas, “el van impactar”. També, en una conversa amb el periodista, recordava les pel·lícules que el servei militar li va permetre veure al cinema Orient, al cantó de les casernes, de les quals recordava Cómo matar a la propia esposa i Me enamoré de una bruja. Qui sap si algun dels versos d’alguna de les seves cançons que perduraran en el temps mentre estiguin a la nostra memòria no es va inspirar en la vella ciutat de l’Onyar, com sí que van passar a la plaça Rovira de la seva infància.

Aute és un nom mític i imprescindible, al cantó dels de Llach, Serrat, Pablo Milanés o Silvio Rodríguez. Som molts els que entre les nostres cançons de referència tenim De alguna manera, Las cuatro y diez, Pasaba por aquí o Una de dos, o les versions en català que van fer Joan Isaac i Miquel Pujadó en un disc que li van dedicar. Vaig veure el 2009 Joan Isaac a Peralada, en un recital en què va participar Luis Eduardo. Ho recordo de grat i amb nostàlgia perquè va ser la darrera vegada que el vam sentir en directe. Aute sempre va tenir una gran sensibilitat i va recordar els moments feliços de la infantesa. Va ser una gran enamorat de Catalunya i un dels cantants que van donar suport al concert Catalunya vol viure en llibertat de 1992 contra les detencions indiscriminades d’independentistes catalans. Una malaltia li va impedir cantar-hi en directe, com els va passar també a José Antonio Labordeta i Maria del Mar Bonet. Ens sumem, doncs, a la petició popular d’una placa literària per a Aute a la plaça Rovira de Gràcia demanada a l’Ajuntament de Barcelona.