L’últim refugi
Soler preservava a les cordes l’essència d’un temps perdut
Va néixer a Narbona l’any 1938, es va criar a Tolosa –capital de l’exili republicà– i ens acaba de deixar a Banyuls de la Marenda, vila costanera d’aquesta Catalunya del Nord on encara es pot sentir el dolor i la pèrdua de milers de refugiats fugint de la barbàrie. Va ser en aquest racó del Rosselló on Pedro Soler va decidir establir-se per construir precisament el seu particular refugi, una casa de pedra i fusta enmig de la natura com si volgués recrear aquelles coves del Sacromonte que van donar aixopluc a aquell flamenc primigeni que tant estimava. Amb la guitarra sempre a les mans com un apèndix de la seva ànima, Soler preservava a les cordes l’essència d’un temps perdut, la integritat d’una cultura malmesa i la riquesa d’un poble errant com el gitano. Tot i no ser-ho ell des del bressol, o precisament per això, sabia valorar el cost de cada falseta, la vivència que transmetia cada esgarip, la jondura que hi havia en cada nota. Ho va aprendre acompanyant potser no els més reconeguts, però sí els més autèntics i genuïns portadors del cante –Pericón de Cádiz, Bernardo de Los Lobitos, Inés i Pedro Bacán–, tot i que també va donar el compàs a un primigeni Enrique Morente i va tenir ocasió d’asseure’s al costat de Camarón. Però, més enllà del seu estil, la seva tècnica o el seu art –que en tenia, i molt–, era la seva humanitat, la seva honestedat, la seva saviesa allò que realment captivava quan un es trobava davant la seva presència. Per aquest mateix motiu, dues icones de la cançó universal com Atahualpa Yupanqui i Paco Ibáñez el van voler al seu costat, com a músic i com a amic, igual que uns anys més tard va formar parella amb un altre cordista tallat pel mateix patró com Renaud Garcia-Fons. I en els darrers temps, fruit de la seva llavor, l’aliança amb el seu fill Gaspar Claus –un altre músic extraordinari de possibilitats infinites– ens ha regalat situacions d’exploració sonora que són autèntica màgia per als sentits. La constatació que no hi ha res més innovador, transgressor i revolucionari que ser un mateix sense embolcalls ni artificis, per molt arcaiques o primitives que puguin semblar les maneres. I així ha estat com des del sostre del seu últim refugi ha aconseguit mantenir intactes la poètica i la bellesa d’unes músiques que perduraran per sempre.
