El factor humà
L’alcalde del carrer Ferran fa 51 anys
En David viurà avui una jornada molt especial a la mateixa artèria del centre de Barcelona que quasi és casa seva
Si algú busca en David aquest migdia, a l’hora de dinar, al seu lloc habitual del carrer Ferran de Barcelona, no l’hi trobarà. Avui és un dia especial per a aquest home originari de la ciutat francesa d’Amiens, i és per aquest motiu que el Jaime, propietari de l’hostal Fernando, l’ha convidat a menjar a la cafeteria que té als baixos del seu establiment.
L’hoteler és un dels molts amics i encara més coneguts –incomptables són els saludats– que en David ha fet amb el simple gest de posar-se dia rere dia a tocar de l’església de Sant Jaume, entre els números 26 a 30 del carrer Ferran. Hi arriba a dos quarts de set del matí, amb la seva cadira de rodes, s’hi instal·la, i allí roman fins a les cinc de la tarda, quan comença a desfilar carrer avall destinació al Paral·lel i la llar Pere Barnés, equipament gestionat per la Fundació Arrels, que treballa amb sensesostre.
Efectivament, en David és un home del carrer, o millor dit, un home del carrer Ferran, indret on la seva presència no passa desapercebuda. “Hola, bon dia, David; com estàs? Bona tarda, adeu, David!” Aquest és el minut a minut d’un home que viu de l’amistat que ofereix als que passen pel seu davant i de tot el bo que rep. Viu d’aquest intercanvi d’humanitat i no pas de l’almoina, perquè en David no demana diners, en tot cas fa encàrrecs. “Em pots portar un paquet de tabac? Em pots anar a buscar una cervesa?” I aleshores, qui sigui, entoma la comanda i va fins a l’estanc, a tocar del paki, o entra a l’hostal Fernando, davant per davant d’on para en David, i li porta la beguda en un got de plàstic.
En David ha fet del carrer Ferran casa seva, i dels veïns i dels que hi transiten amunt i avall, la seva família. De fet, el carrer és un món massa conegut per a ell des que, a l’edat de 18 anys, el seu pare el va fer fora del domicili familiar. “Hi feia molt de fred, al carrer; Amiens és una ciutat on hi fa molt de fred”, explica aquest home d’inconfusible accent francès en rememorar el moment en què la vida se li va fer aspra.
En 19 anys a Barcelona, en David ha tingut de tot. Un amor, una segona filla i també un gran disgust, una experiència terrible en forma d’agressió de dos individus que li van trencar el maluc i el fèmur, ara fa cinc anys. Des de fa poc més d’un any va aconseguir una cadira de rodes i amb ella tragina, amunt i avall, el seu aspecte desvalgut, trencadís i també el seu caràcter fort, geniüt.
L’alcalde del carrer Ferran té opinió pròpia sobre aquesta artèria singular de la ciutat. Hi veu massa turistes. Sí, ell, que és com un turista d’estada indefinida a Barcelona, està convençut que la ciutat ha de posar el fre a tanta arribada de forasters. Els troba bruts i maleducats, “em volen fer fotos i jo no vull!”, es queixa.
De fet en David no vol que ningú li faci fotos. No ho suporta. Per això el seu aire de mosqueter caigut del cavall, D’Artagnan de mirada viva però espasa trista, no acompanya aquestes línies. Si algú en vol saber l’aspecte, que vagi a Ferran, el busqui i el saludi. Només la indiferència converteix en David i la gent com ell en invisibles homes de carrer. Un “bon dia”, un “com estàs”, els retorna a la condició de persona. Si algú hi vol parlar avui, la forma de trencar el gel és molt fàcil: “Joyeux anniversaire!” Sí, l’alcalde del carrer Ferran està avui de celebració, fa 51 anys, i per això el seu amic Jaime el convida a taula.
