Dir el que es pensa
Des que el diari em va convidar a opinar, he intentat posar en pràctica una de les habilitats socials que crec que he anat assolint amb l’edat: l’assertivitat. En diverses ocasions, m’he decidit a posar en pràctica la possibilitat d’articular sobre determinades situacions o fets que m’afecten, crec que sempre de manera clara i respectuosa, amb la voluntat de defensar uns drets o uns interessos, siguin personals, siguin del bé comú. Sempre he procurat ser el màxim d’objectiva possible i he evitat ser grollera amb els altres, cosa que de vegades costa! Si no, ja no seria assertiva...
A mesura que m’he anat fent gran, soc incapaç de quedar-me passiva davant de qualsevol atac contra els meus drets legítims i demano que es respectin les meves necessitats i els meus fonaments com a persona. M’esforço, amb educació, a fer-me entendre i, sobretot, a evitar que se’m manipuli vilment. Qui em coneix, sap que no soc agressiva ni ofensiva, ni tampoc hostil, però sí directa i franca. Em resulta molt més saludable dir les coses ben dites i mesurades que callar i claudicar davant de certes conductes o accions opressores i despòtiques.
Però això es valora? S’accepta com una conducta legítima i lliure? La major part de les vegades, no. Sovint, si tendim a expressar-nos així, ens exposem al “martiri” per la causa. En aquest sentit, fa poc he rebut represàlies per haver presentat una reclamació davant d’una negligència i una falta d’atenció mèdiques, després de tres anys dels fets! Només podem exercitar l’assertivitat amb persones que també tenen la capacitat de fer-ho! No val la pena mirar de perdre el temps i esperar que els conflictes es desencallin quan l’interlocutor no està disposat a escoltar, entendre i respectar. No hi ha res a fer.
Lamentablement, per evitar la immolació i poder sobreviure en l’entorn en què ens movem, moltes vegades no ens queda cap altre remei que mossegar-nos la llengua i no dir tot el que pensem. És allò de la mitja veritat i de “tenir mà esquerra”. En definitiva, prudència i diplomàcia! Hauré d’esperar a ser una mica més vella i, amb l’excusa de perdre una mica la xaveta, “deixar-me anar del tot”.
