De set en set
‘L’estiuejant’ de Fonalleras
En un moment de dubte, fins de crisi, sobre com continuar aquesta sèrie d’Ombres, vaig veure en una prestatgeria de casa L’estiuejant, llibre de poemes de Josep Maria Fonalleras que fa vivament present que la poesia pot ser el desig de fer perdurables moments de la vida que així es fan més extraordinaris i memorables. El cas és que només de veure’l, començant a rellegir-lo immediatament, vaig tenir la sensació d’haver trobat La carta robada. Això dit en relació amb aquell conte d’Edgar Allan Poe en què la policia cerca una carta robada als llocs més rebuscats de la casa del presumpte lladre. Això mentre el perspicaç August Dupin la troba en un targeter: un lloc tan visible que, fora del detectiu creat per Poe, ningú no sospitava que s’hi pogués amagar la carta. Un conte sensacional amb una potència metafòrica tan clara com inesgotable: no veiem allò que tenim a la vista fins que, si arriba a passar, de cop es fa evident. Tenia, doncs, el llibre de Fonalleras davant dels nassos sense veure’l fins que se’m va revelar i, en fer-ho, vaig tenir clar que conté elements (i fils per estirar) que em donen joc per escriure Ombres.
Per començar, el mateix títol, L’estiuejant, que evoca aquella disponibilitat de qui, fent-se així més observador i sensible, està en temps de vacances o de suspensió de l’activitat ordinària. Una circumstància que pot avivar-se viatjant. Ho dic com un estat ideal (sovint les vacances i fins els viatges es converteixen en alguna cosa tan programada i endreçada, o d’altra banda tan estressada, com ho pot ser la vida diària) que, ho fa present Fonalleras, tanmateix és possible.