La rivalitat entre la Xina i els Estats Units

Els Estats Units (EUA) encara tenen l’hegemonia mundial, tant econòmicament com militarment. Tanmateix, la Xina ha anat retallant la distància en tots els terrenys, fins a convertir-se en una potència mundial, que comença a desafiar l’hegemonia americana. En un llibre magnífic, Chine/États-Unis, le capitalisme contre la mondialisation, Benjamin Bürmauer ens dona una nova interpretació d’aquesta pugna. Com diu el títol, el capitalisme mina la mundialització. La Xina, al convertir-se en capitalista, ha anat augmentant la seva potència, però, al mateix temps, s’ha vist obligada a soscavar el procés que li ho ha permès: la mundialització. I això la confronta directament amb els EUA. I aquesta rivalitat es desenvolupa sense cap autoritat mundial que tingui el monopoli de la violència legítima.

Als anys 1970, als EUA les empreses patiren una greu crisi de rendibilitat, en el marc d’una crisi de l’economia americana. Aleshores, l’Estat americà, amb el suport entusiasta de les seves firmes transnacionals, es va proposar crear un veritable mercat mundial, del qual n’és el supervisor. Al mateix temps, a la Xina es viu també una crisi econòmica, que obre les portes a la transformació capitalista del país i a la necessitat d’una obertura econòmica a la resta del món, cosa que la integra al procés de mundialització, però en un lloc subordinat. I a la Xina les empreses transnacionals, americanes sobretot, hi troben una força de treball preparada i atractiva, a uns costos molt inferiors, cosa que els permet refer la seva rendibilitat. Es donen les condicions adequades per a la integració de la Xina a la mundialització. Tanmateix, les motivacions d’uns i altres són diferents. La Xina vol participar en la mundialització per accelerar el seu desenvolupament nacional. En canvi, als EUA els mou la necessitat de sortir de la seva crisi estructural amb l’apropiació dels beneficis a l’estranger i, per tant, volen que la Xina tingui un paper subordinat en la mundialització. Aquestes motivacions diferents es convertiran, amb el temps, en divergents, i expliquen, en gran part, les arrels profundes de les tensions actuals.

Els anys 1990 i 2000 són un temps d’harmonia entre les dues bandes del Pacífic, però les contradiccions estan presents, sobretot en el comerç internacional, i les coses van canviant. Els EUA veuen com els seus dèficits comercials amb la Xina van creixent i com aquest país millora, d’una manera espectacular, la gamma dels seus productes manufacturats, que comencen a fer la competència als americans. La mundialització de la Xina, dirigida fèrriament per l’Estat, li permet passar de ser un simple proveïdor de les multinacionals a ser un competidor. Quan arriba la crisi mundial (2007-08), la Xina fa front a les seves dificultats econòmiques internes, per la sobreacumulació de capital, cercant nous mercats a l’exterior. Per tirar endavant la seva aposta de desenvolupament capitalista accelerat, en el marc de la competència mundial, la Xina no ho pot fer amb el model americà, sinó que n’ha de crear un de nou. Intenta, doncs, reemplaçar la mundialització per una reorganització del mercat mundial que estigui bàsicament centrada en la Xina, cosa que li permeten els seus avenços tecnològics i la seva creació de noves infraestructures al país i a l’economia mundial.

Aquesta reorganització del capitalisme s’ha de basar en la formació d’un ordre internacional amable. Orientat a la satisfacció de les necessitats dels països perifèrics –amb les Noves Rutes de la Seda (NRS)– i a la pau, posant fi a l’intervencionisme dels EUA i l’OTAN. Un model no basat en la coerció, sinó en guanyar l’hegemonia (Gramsci), “fent del seu tipus d’organització social un model universal i garantir, amb els mitjans de coacció de què disposa, un ordre internacional que obri als estats i regions subordinats perspectives d’estabilitat i de desenvolupament” (Hirsch). I d’aquí ve l’augment de les tensions actuals entre la Xina i els EUA, que neixen de les seves relacions en el passat, en el marc d’una economia organitzada per la brúixola del benefici capitalista. Com deia Rosa Luxemburg, recorda l’autor: és “l’expressió política del procés de l’acumulació capitalista manifestant-se per la competència entre els capitals nacionals”. El que se n’ha dit “policrisi” “és en realitat una crisi general del capitalisme” que té el seu punt de partida “en la lluita de classes (tant) als EUA com a la Xina”, conclou Romaric Godin en el postfaci del llibre.