El gran dilema moral

En Zain i en Nasser coincideixen sovint davant la porta d’entrada d’un restaurant dels que serveixen menjar per emportar. Són dos dels repartidors que treballen per a una empresa de les que fan lliuraments a domicili, el servei conegut popularment com a delivery. Un d’ells, en Zain, compagina aquesta tasca amb les hores que passa darrere un mostrador d’una botiga de queviures. És uns deu o quinze anys més gran que el seu compatriota i a casa seva hi ha més boques per alimentar. Cap dels dos guanya un sou per tirar coets, però van fent, que vol dir que els dona per anar pagant els serveis essencials i poca cosa més. Com a riders tenen tanta feina com volen, perquè el volum del negoci és de tal magnitud que comença a haver-hi molts establiments que prioritzen les comandes fetes des de casa que no pas l’atenció a qui es desplaça per dinar o sopar al local. El problema rau en el fet que es tracta d’una feina mal pagada –si més no, en el seu cas–, amb un desgast físic i emocional de cal déu i amb una situació legal pel mig que no recull les hores que realment hi dediquen. Probablement, els clients també paguem poc pel servei rebut, així que imagino que de retruc estem contribuint que alguns que es miren de lluny les bicis guanyin diners a còpia d’explotar els més necessitats. Partint de la idea que el delivery ha arribat per quedar-se i que seria absurd negar que hi ha moments que s’agraeix que existeixi, el dilema moral que es planteja és com poder negar-nos com a consumidors a alimentar les males pràctiques sobretot tenint en compte el desconeixement que hi ha del sector –segur que hi ha sistemes de repartiment a domicili on impera un bon codi ètic– sense que això impliqui deixar sense feina persones con en Zain i en Nasser, o l’Alfredo o en Carles, que saben que no tenen la feina somiada però que la necessiten per subsistir.