Cap al dèficit fiscal zero
A la tres
Proposo una senzilla fórmula per acabar per sempre amb el dèficit fiscal català –sense moure’ns d’on som, o sigui a Espanya–: no pagar ni un cèntim més del que l’Estat no ens retorna en inversions i serveis. M’explico, i, de passada, refresquem les xifres, no fos cas que ens perdéssim. Segons les dades de les balances fiscals de l’Instituto de Estudios Fiscales, dependent del ministeri d’Economia i Hisenda, el 2005 vam entregar a l’erari espanyol 14.807 milions d’euros més dels que l’Estat ens va retornar.
No tenim les xifres del 2006, el 2007 i el 2008, però se les poden imaginar. Sí que tenim les del padró d’habitants, per tant també oficials, amb data 1 de gener del 2008: som 7.354.441 els empadronats a Catalunya; i som 7.616.299 els que al juny disposàvem de targeta sanitària, xifra que s’ajusta molt més a la població real (113.188 més que el desembre anterior, per cert). Bé. Divideixo 14.807 (milions d’euros) entre 7.616.299 (persones, amb nom i cognoms, residents en territori català, nascuts a Tavertet, a Ouarzazate o a Trujillo) i em surt un dèficit fiscal per cap de 1.944,12 euros. Com diu molt bé el vicepresident, Josep-Lluís Carod-Rovira, Catalunya és i vol ser solidària, però ja n’hi ha prou de ser la fàbrica d’impostos d’Espanya.
Així que proposo que l’imprès de la declaració de la renda de l’any que ve, en lloc de portar dues caselles solidàries –la destinada a finançar l’Església catòlica i la de les ONG–, en porti una tercera on hi digui Catalunya, a fi que cada contribuent hi pugui destinar almenys 1.944,12 euros (si té fills i/o familiars a càrrec, multipliqui) per equilibrar les famoses balances. Amb la resta continuarem complint la llei espanyola (pagant els serveis i inversions que fa l’Estat). I amb els 1.944,12 euros seguirem sent solidaris. D’entrada, amb nosaltres mateixos. Marcar la casella serà optatiu, esclar, com amb l’Església i les ONG. Perquè la solidaritat és lliure. Oi, senyor Solbes? Oi, senyor Zapatero?
