Superflu

Cada dia ens assabentem de nous projectes d’automatització. La “mare mecànica”, que bressola l’infant quan es posa a plorar. El “metge” electrònic que “visita” i diagnostica. Els robot-obrer que ja fabriquen els japonesos i que pot provocar una enorme revolució en la societat industrial.

Se’ns presenta una idea inquietant: arribarà un dia que l’home serà considerat superflu?

El concepte de “superflu” sempre m’ha preocupat molt, perquè al meu entendre és la clau que defineix tota una actitud davant la vida, i segurament una determinada visió de l’home. El diccionari sentencia que superflu és allò “no necessari, sobrer”. I qui és capaç de dir el que és necessari i el que no ho és?

Sí, hi ha gent que és capaç de fer la distinció amb una rotunditat que no admet rèplica. És la rotunditat que resulta d’aplicar a tothom l’ortodòxia personal. Així, interessar-se pels aspectes gastronòmics del menjar és superflu per a qui creu que cal menjar per a viure, i dedicar unes estones a tocar el piano, quan no se’n sap gaire ni es vol ser pianista, és superflu per als partidaris del professionalisme radicalitzat. Sempre m’ha costat de mantenir un contacte fàcil i cordial amb els qui consideren que hi ha moltes coses “sobreres”, que solen qualificar de frivolitats, capricis, excentricitats. Segurament perquè jo mateix sóc superflu dins aquest esquema, si tenim en compte que he dedicat molt de temps a escriure, a fer cançons, a anar a peu per camins solitaris, i cap d’aquestes coses no és “necessària”. Quan em van donar el primer premi literari, vaig trobar pel carrer un antic company d’escola i em felicità perquè havia llegit al diari que m’havien donat un premi; quan li vaig aclarir que no es tractava, com ell suposava, d’una de les “vespes” que aleshores rifava can Vilardell, va quedar molt decebut.

És en defensa pròpia, doncs, que reclamo el dret del superflu a la supervivència, i proposo estimular una actitud favorable a allò que, massa fàcilment, considerem sobrer des del nostre esquema de valors i els nostres costums. El tecnocratisme general i progressiu està “superfluïtzant” massa coses, i penso que tendeix a empobrir la immensa diversitat d’actes lliures i gratuïts que defineixen l’ésser humà. En el fons, una excessiva rigidesa en la distinció entre necessari i superflu –que fem sempre des d’un punt de vista egocèntric– ens pot dur a l’enduriment mental i a la manca de respecte cap als altres. Hitler era necessari, i els jueus sobrers; l’ortodòxia soviètica a Txecoslovàquia era necessària, i Dubcek sobrer; el domini nord-americà al Vietnam era necessari, i el Vietcong sobrer.

Davant el creixent control polític, econòmic, tecnològic de la societat, que posa el món a les mans d’una minoria de poderosos que s’han especialitzat a ésser “necessaris”, és possible que arribi un dia que tota la humanitat passi a ser supèrflua.

L’únic antídot és esforçar-se a desafiar els programadors amb la impertinència dels nostres actes innecessaris i sobrers.