Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Salvem-ne un, com a mostra

Un amic que ha tornat de vacances m’explica:

–“Ja saps que m’estic a Palamós, oi? Bé, l’altre dia vaig voler fer una excursió turístico-sentimental per un sector de la Costa Brava que havia conegut temps enrere. Sobretot, l’Escala. Et prometo que no ho vaig reconèixer. Si m’haguessin dit que allò era un altre poble m’ho hauria cregut. Com és possible que s’hagin fet aquella mena d’edificis ran de mar? Com s’han carregat el caràcter, les proporcions, la gràcia que tenia l’Escala! De cop m’he adonat que aquests últims anys havia fet el ridícul quan, parlant de la costa, deia que l’Escala era un indret acollidor; la gent que coneixia l’Escala actual devia pensar que jo era ximple. Tampoc no fa tants anys, potser deu o dotze, que no hi havia estat, però n’hi ha hagut prou per a canviar-ho tot…”

Jo no m’hi he arribat de fa temps, però m’ho imagino. Quants diners han fet, alguns, amb la possibilitat de destruir allò que hauria d’ésser protegir com a autèntic patrimoni social! Amb alguna raríssima excepció, com Cadaqués, cap poble d’aquest litoral no ha estat capaç de resistir la pressió dels interessos econòmics, i s’ha deixat dominar per la més vulgar colonització.

–“Mira –he dit al meu amic– arribarà un moment que trobarem que la Platja d’Aro, tan criticada com és, té més excusa que l’Escala, l’Estartit o la majoria de pobles de la costa. Perquè a la Platja d’Aro no hi havia nucli urbà, ni estructura, ni història. La Platja d’Aro s’ha construït malament, però és que els pobles que ja existien s’han autodestruït, i això encara és més greu. En aquests pobles hi havia gent –autoritats, veïns– que havien de dir “no”.

Ha passat el de sempre: demanem una subvenció per a restaurar un monument local, i al mateix temps permetem que es perdi un conjunt urbanístic que s’ha anat fent al llarg dels anys, i que és un testimoni viu i insubstituïble de la comunitat (molt més que el monument). No s’ha aconseguit una cosa tan elemental com delimitar un perímetre dins el qual no és lícit de desfer un ambient secular. És un terrible problema d’incultura, i quan la incultura va lligada a la cobdícia econòmica els resultats de l’acció poden ser funestos.

És possible que el dia de demà les agències de viatges proposin, com una excursió d’excepcional interès, anar a veure “un poble”. Un poble conservat amb tota coherència en alguna vall interior del país, que tingui una plaça en la qual cap banc no hagi substituït una casa vella per una exhibicionista sucursal; una plaça sense una font moderna i grotescament lluminosa, sinó amb la modesta font antiga, o amb l’abeurador. No estic parlant d’un poble “pintoresc”, sinó d’un poble que sigui “normal”, que mostri els indicis naturals de l’evolució però que els hagi incorporat discretament a una matèria urbana respectada. I perquè la lliçó de respecte sigui més clara, no un poble en decadència, sinó un poble que, havent progressat, hagi bastit fora del nucli vell les noves edificacions i els nous serveis.

Un poble, vaja, que hagi demostrat tenir una responsabilitat popular, que és el que sembla exigible d’un poble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.