Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Parets, pegats

De tant que ho veiem, no ens n’adonem: Barcelona és una ciutat feta de pegats. Aquella coherència de carrers i de barris, que tan agradable ens resulta de veure quan som en una població forastera, la Barcelona moderna no l’ha aconseguit mai.

Fins no fa gaire, hi havia almenys un sector de l’Eixample, el central, que semblava relativament acabat i arrodonit, perquè s’havia construït en pocs anys i d’una manera gairebé completa.

Fora d’aquest sector, l’espectacle de l’Eixample és l’espectacle de la improvisació més desgavellada. Deu fer quinze anys que ja m’admirava del que encara continua admirant-me: ¿com és possible que seixanta metres lineals de façana, en uns carrers cèntrics, siguin el mostrari de vuitanta anys d’història barcelonina? Hi ha una casa de quatre pisos, rematada per una data: “1904”. Al costat, una casa de l’any 1935. L’edifici que segueix és d’aquell estil feixuc, d’afegits falsaments clàssics, que triomfava de 1945 a 1950. Al costat hi ha un solar: encara no sabem com serà la casa que s’alçarà algun dia a només quaranta metres d’una altra casa bastida ja fa setanta-sis anys. Barcelona és una ciutat única, la creadora del caos més original i de més difícil obtenció que hom hagi pogut imaginar: el “caos lent”. Hi ha caos excusables per les ganes de fer moltes coses en poc temps; el caos barceloní és el contrari: neix de no preveure res en el màxim temps possible.

La conseqüència és que la ciutat dóna una lamentable sensació de provisionalitat. De provisionalitat permanent. En són un exemple les parets laterals de les cases que encara no tenen casa veïna o que, per la seva moderna alçada, sobresurten del terrat de la casa del costat. Exhibeixen el maó més vulgar. La façana ha estat dissenyada per l’arquitecte corresponent, però d’aquestes parets laterals, tan visibles, no se n’ha preocupat ningú. Com si l’endemà mateix les hagués de tapar una nova edificació i, com que això no passa, un munt d’edificis envelleixen anys i panys ensenyant les costelles.

N’hi ha prou d’anar a la Catalunya Nord per comprovar la diferència. Arreu d’Europa, aquestes parets són arrebossades o pintades, harmonitzant-les amb els colors de l’entorn. Aquest senzill detall és el que fa que a Perpinyà mateix, o a les ciutats estrangeres, l’urbanisme tingui un toc de discreta unitat i no sembli tan “per acabar” com el nostre. La proliferació de parets laterals radicalment despullades produeix múltiples ferides visuals, i dóna a Barcelona un aire de “campament urbà”.

Naturalment, el fet és també present a la majoria de ciutats i pobles de Catalunya, i en fer-se ara cases molt altes –fins i tot en els barris antics– la lletjor d’aquestes parets envaeix els nuclis que conservaven un cert aire d’espai patinat pel temps.

Penso que la Generalitat podria ordenar que aquestes parets nues fossin suficientment “acabades”, i el cost de dissimular els “totxos” seria ínfim en relació amb el pressupost total. Cal seguir l’exemple europeu i aconseguir que la gent s’adoni, quan entri a Catalunya, que això té un altre aspecte, perquè aquí hi ha un sentit més depurat de la responsabilitat col·lectiva.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia