Tal dia com avui del 1980
JOSEP MARIA ESPINÀS
El Clínic
En diem, ben senzillament, “el Clínic”, i és un dels edificis que fem servir com a punt de referència en la quadrícula de l’Eixample: el Seminari, l’Escola Industrial, la Pedrera, la Sagrada Família, el Clínic…
L’Hospital Clínic acaba de publicar, simultàniament, un llibre i el primer número d’un butlletí informatiu; el llibre –L’Hospital Clínic de Barcelona, ahir i avui– l’ha redactat Edmon Vallès i inclou, a més d’un reportatge gràfic de Toni Vidal, nombroses fotografies antigues, de gran valor documental. Són realment significatives les imatges de començament de segle, en les quals apareix la gran edificació de l’hospital en mig de camps despoblats, amb l’excepció d’alguna casa que té encara la típica teulada de masia.
Són uns testimonis claríssims del fet que els afores en convertiren ràpidament en centre, i un símbol, si voleu, de com la ciutat “s’ha fet seu” aquest hospital, voltant-lo atapeïdament pels quatre costats.
L’aparició del butlletí –amb el títol “Clínic”, escrit en català i amb la traducció castellana a peu de pàgina–, que vol ser periòdic, és una mostra de voluntat de renovació que caracteritza el Clínic d’uns anys ençà. Hi ha un esforç molt tenaç de modernització de tots els departaments mèdics, perquè resulta que la gent acudeix al Clínic més que mai, tot i la creació, per exemple, de la Residència de Bellvitge. Quan el 1972 encara no existia, el nombre de malalts que van ingressar al Clínic no arribava a 12.000, ni a 18.000 els que van passar per urgències, ni a 100.000 els atesos en règim ambulatori. Ara, l’any 1979, les xifres corresponents són molt més altres: 25.000, 65.000 i més de 350.000. De fet, la causa és l’augment de la medicina preventiva, que és positiva sense discussió de cap mena, però que comporta més feina professional, una demanda de serveis més completa i un cost més alt. En aquests moments, l’hospital té un projecte d’un nou pavelló destinat al servei d’urgències, molt ambiciós, que disposarà de set plantes amb totes les funcions perfectament articulades.
Jo hi passo molt sovint, per davant del Clínic, i sempre he pensat que era un edifici molt digne, que valia la pena de posar al dia. Ara diuen que l’entradeta del carrer de Villarroel passarà definitivament a la història, i que les ambulàncies podran deixar els malalts a la mateixa porta dels ascensors. Tot plegat són bones notícies. Al capdavall, tenir un hospital general al cor de la ciutat pot ser un problema per a l’hospital, però és un avantatge per als ciutadans. Darrera d’aquestes parets hi ha tot un món, i si sumem els malalts enllitats, els que hi van a visitar-se i el personal –una plantilla de 2.300 persones!– resulta que el Clínic és un autèntic poble de més de 4.000 habitants, amb matalasseria –que no para–, electricistes, fusters, desinfectadors, pintors, paletes, cosidor i planxa, etc. Un poble molt complicat de mantenir, i que té un objectiu comú i compartit cada dia de l’any.