Absència de líders econòmics

Un líder d’un estat democràtic és aquell que té una autoritat moral sobre el seu territori i que pot influir positivament en el seu desenvolupament. Parlo d’estat democràtic i d’un cert volum, ja que en els passats Jocs Olímpics hem tingut una noia amb medalla d’or que portava el cognom Alfred i que pertany a un estat que es diu Saint Lucia que desconeixia totalment i que m’ha obligat a consultar l’Enciclopèdia Catalana per saber que és una illa del Carib que té poc més de 180.000 habitants i que va ser descoberta per Cristòfol Colom.

En els estats democràtics actuals hi ha pocs líders econòmics i polítics de nivell. Potser n’hi ha als estats dictatorials o totalitaris, com pot ser la Rússia de Putin. Desconec igualment les economies de països com Austràlia o Nova Zelanda, dels quals no es troba una sola referència a la premsa d’aquí. Als EUA tenim el cas de Trump, que m’espanta força si aconsegueix un altre cop la presidència el proper novembre. Per a la meva generació, els Estats Units eren un model de règim democràtic, mentre que amb la primera presidència de Trump ja van canviar una mica les coses i entenc que canviarien encara més amb una segona.

A Europa els països que integren la Unió Europea no tenen cap polític que sobresurti. Hem oblidat els Adenauer, Churchill, De Gasperi o Spaak que van aparèixer després de la Segona Guerra Mundial. És clar que si per tenir líders econòmics fa falta una guerra pel mig, es pot entendre la seva actual absència.

No m’embolicaré amb l’Estat espanyol i Catalunya, però sí que observo que hi ha poques vocacions polítiques entre persones de nivell. La política ha guanyat pocs partidaris, ja que se la veu relacionada amb embolics o corrupció. Abans a totes famílies nombroses hi havia un noi que seria sacerdot i un altre que seria polític. Els dos han desaparegut, suposo que per motius diversos.

A Catalunya, un líder econòmic seria per exemple aquell que hagués aconseguit la unitat dels partits independentistes. És clar que amb l’enrenou polític actual i l’exili, potser ha estat difícil consolidar i fer presents aquests líders.

Encara que no ho sembli, és més fàcil aconseguir acords econòmics dintre de les diferents classes socials que aconseguir acords polítics. Sempre, però, que deixem al marge tot el tema relacionat amb salaris i problemes d’empresa, que enfronta i enfrontarà les patronals i els sindicats mentre es mantingui aquest desgraciat sistema capitalista. Hi ha molts terrenys econòmics en els quals seria relativament fàcil trobar un acord sempre que hi hagués líders econòmics amb l’autoritat a la qual m’he referit, líders que tinguessin una autèntica capacitat de diàleg, molt per sobre de la que en aquests moments estan mostrant la majoria d’ells, amb algunes excepcions.

Em sembla fonamental el bon prestigi de la política i de l’economia a nivell d’estat. Tenim bons empresaris amb alts coneixements econòmics, però pocs polítics de primer nivell. Aquí i a tot arreu del món, potser amb l’excepció de Saint Lucia, que no té cap mena de poder polític o econòmic a escala mundial.