Puigdemont i altres delinqüents

Va ser quasi per casualitat, al final d’una llarguíssima roda de premsa, quan Eduard Sallent, comissari en cap dels Mossos d’Esquadra, va citar ahir, de passada, el nucli de la qüestió del cas Puigdemont. Perquè quan es parla de detenir Carles Puigdemont i Casamajó sovint s’oblida el motiu pel qual hi ha dictada aquesta ordre d’arrest i s’aborda la qüestió com si es tractés d’un més dels múltiples casos de successos que atrauen l’opinió pública, com la merda a les mosques.

I aleshores, patapaf, tothom cau en el parany, en la construcció del discurs que lliga el cognom Puigdemont amb prisión. I vinga; per on va fugir? Com anava disfressat? Quins còmplices va tenir? On li va perdre la pista la policia? Terminologia policial, lògica dels bons contra els dolents, tothom donant voltes al fet si la policia havia fracassat o havia de fer autocrítica per no haver assolit l’objectiu. Fracassat en què? Autocrítica, exactament de què? Quin és el perillós delinqüent fet escàpol?

Sembla que es tracta de flagel·lar-se per no haver pogut detenir un polític de 61 anys, diputat electe del Parlament, per sempre més el 130è president de la Generalitat. El que es tracta ara és de no qüestionar la idoneïtat de l’ordre de detenció dictada pel jutge Pablo Llarena, ahir exigint explicacions als Mossos per no haver-li portat el trofeu, dimarts sopant a Puigcerdà en plenes vacances, i demà on faci falta per continuar impulsant la causa general contra l’independentisme.

Doncs va ser quan Sallent explicava els motius pels quals els mossos desplegats dijous a l’entorn de l’Arc de Triomf no es van abraonar damunt de Puigdemont, quan aquest hi feia l’arribada, que hi va haver una mica de llum sobre el tema. El comissari en cap va justificar la contenció policial per, entre altres motius, “el tipus de delicte” pel qual Puigdemont és requerit per la justícia. És a dir, per un moment va semblar que Sallent posava en qüestió l’ordre de detenció perquè una cosa és l’obligada contundència policial quan es tracta de la persecució d’un assassí armat amb kalàixnikov i una altra és haver d’atrapar un polític que té per armes urnes i paperetes.

És per això que cal preguntar-se si calia mobilitzar 602 policies per detenir un home perseguit per la seva acció política? I encara una altra pregunta arran de la dada difosa ahir per Interior a preguntes de l’intel·ligent periodista de l’agència Efe Pep Fusté: Si per fer efectiva l’ordre de detenció de Puigdemont es va arribar a engabiar mig país, què es farà amb les 34.138 ordres de detenció que els Mossos encara tenen pendents? O és que a Puigdemont se’l persegueix més per ser qui és i no pel que hauria arribat a fer?

En la roda de premsa d’ahir al Departament d’Interior també s’hi va parlar de delinqüents perillosos com els “Jodorovich” o el “crim organitzat”, en paraules d’Eduard Sallent. En cap cas es va parlar del concepte oposat al de la detenció i que es descriu amb la paraula “llibertat”. Diuen, els presos de veritat, els que estan entre reixes conscients que han comès un delicte, que l’obligació de tot reclús és fugir del lloc on el tenen reclòs. I tenen raó. Amb aquesta lògica i si a Puigdemont cal tractar-lo ja de delinqüent com qualsevol altre, la seva obligació no és altra que tocar el dos, el tres i, si cal, la mitja dotzena sencera.