Lletra petita
Llarena i el pecat original
“El responsable últim del desgavell de dijous no és cap català, tot i les pestes que s’han dit uns als altres; el responsable últim treballa al Suprem
Hi ha massa polítics, massa càrrecs institucionals, massa responsables policials que fa dies que estan equivocant-se quan s’acusen. Per estrès. Per pressió. Per partidisme. Fins i tot per por. El desgavell de dijous té un responsable últim i no és ni Puigdemont, ni el conseller Elena, ni cap responsable operatiu dels Mossos, ni Turull, ni ERC, ni Junts, ni Illa ni el PSC, ni el ministre Bolaños ni el PSOE ni Pedro Sánchez. El responsable últim treballa al Tribunal Suprem. El desprestigi que l’Estat espanyol arrossega a Europa deriva de la certesa que hi ha jutges que apliquen venjança i no llei. La rebel·lió del Suprem contra l’amnistia és dramàtica perquè tritura la separació de poders quan s’autoatorga la potestat d’esmenar el legislatiu, allà on rau la sobirania popular. Quan, tot i la seva formació, un jutge no assumeix que la seva funció emana d’una legislació que no pot retòrcer ni burlar, està contaminant la justícia d’ideologia i està destruint la democràcia.
Delicte que es comet quan una autoritat, un jutge o un funcionari dicta una resolució sabent que és injusta. És la definició de prevaricació. L’amnistia és una llei que, en lletra i en esperit, tothom sap a qui va adreçada. I no caldria afegir res més perquè el marge d’interpretació de qui l’ha d’aplicar no és d’una discrecionalitat infinita. Llarena i part de la judicatura no opinen el mateix. Però en democràcia el poder judicial no ha d’opinar sinó aplicar el que li remet el legislatiu. Amb un TS compromès amb la seva funció constitucional, Puigdemont i Lluís Puig haurien votat al Parlament i els Mossos s’haurien estalviat el paper galdós de dijous i no haurien hagut de justificar el que només s’explica per l’ofuscació d’una detenció frustrada i per la tremolor davant el Suprem: el dispendi de diner públic, el gas pebre i les molèsties d’una operació Gàbia fora de lloc.
Busquem-li la part positiva: què més necessiten a Brussel·les per veure la llum i adonar-se que els nomenaments de l’òrgan de govern del poder judicial espanyol no poden partir dels seus jutges? Que no veuen que sense fer cau i net en un sistema de formació, accés i promoció tan profundament arrelat, la cúpula judicial espanyola sempre estarà polititzada i sempre cap a l’extrema dreta?
