Marea alta
Allioli
Quan una (jo) ha viscut vint anys amb algú que de la maionesa tallada en feia el millor allioli i d’una notícia fracassada en feia un documental, no queda espai per al dubte: tot és qüestió de voluntat i passió. I la primera cosa és creure que un és capaç de fer allò que s’ha proposat. La miopia s’arregla amb unes bones ulleres (ara fins i tot hi ha mètodes més efectius i duradors), però és primordial mantenir la mirada llarga per viure una vida que pagui la pena. Traiem tot allò que ens faci nosa per poder seguir caminant perquè no tenim dret a aturar-nos. Sense objectius a llarg termini, sense projecte, un està perdut.
I dic això perquè miro les xarxes i veig que van plenes de missatges pessimistes i alhora irreals. L’entrada de Carles Puigdemont a Catalunya, burlant les mesures de seguretat que des d’Interior s’havien pres (començant per la decisió de negar-li un escorta) després que anunciés la seva voluntat de ser a Barcelona amb motiu del ple d’investidura, va ser com l’all caient al pot de la maionesa tallada. Però la desaparició i les cares d’incredulitat dels diputats a la cambra davant la situació d’incertesa no té preu. N’hi ha que diuen que el procés està acabat, però jo encara no he vist que surti la paraula fi.