Volia comprar unes sabates

Necessitava comprar unes sabates i vaig anar a buscar-les a un carrer comercial que recordava com el paradís de les sabateries. Feia uns quants anys que no el trepitjava, així que ja comptava amb la possibilitat que algun antic negoci hagués abaixat la persiana, o s’hagués transformat en un espai alternatiu. Poc podia imaginar que, d’aquella imatge que guardava entre els records de joventut, no resistiria ni una sola botiga. Algunes de les clàssiques potser no fa gaire que han plegat. El cartell antic encara hi és. O també hi cap la possibilitat que aquells locals acumulin anys sense activitat. On hi havia sabateries, i també moltes botigues de roba –alguna d’aquestes encara resisteix–, ara hi ha infinitat de centres de manicura i supermercats dels que mai fan vacances i donen poc descans al personal. En un carrer on hi havia tres entitats bancàries, en resta una, i per la concentració de clients que hi havia a la porta esperant ser atesos podria endevinar que no disposa de gaire personal. Tampoc no queda cap dels bars de menjar tradicional que de tant en tant visitava amb els pares, ni aquella botiga de regals que era parada obligada ni que fos per l’aspecte absorbent d’un aparador ple de lluentors. Sobretot hi ha negocis sense vida, amb un cartell de venda o traspàs que sospira perquè algú li faci cas. Feia massa anys que no hi havia tornat a comprar. Com jo, imagino que moltes més persones l’hem abandonat, i hem estat responsables del canvi d’imatge i del camí cap a la decadència que ha enfilat aquella zona de la ciutat. Quan van obrir els centres comercials vam veure el cel obert: moltes botigues variades, en pocs metres, i amb un horari ampli. Ara tot són laments, i jo m’hauré de conformar a comprar aquelles sabates que tenen poca personalitat i que també calcen la meva veïna del tercer quarta i la de la planta baixa.