Cridar

Hi ha escriptors que pensen que la meitat d’una novel·la pertany a l’autor i l’altra, al lector, i en aquest sentit arran del detonant d’El crit, la novel·la de Blanca Busquets que va publicar Proa el 2019, és impossible no subscriure aquesta màxima. I ho és perquè qualsevol que es disposi a entrar en la història que va bastir la Blanca, siguin quin siguin els seus orígens, ideals, orientació sexual, formació i adscripció política, se la farà seva. La trama transcorre entre els dos fets que van sacsejar el nostre país la segona meitat del 2017. I tant l’un com l’altre encara ens afecten, tant en l’àmbit de la seguretat com en el de la política.

Amb una incidència tan clara sobre la societat no és estrany que es convertís en matèria literària. Em refereixo a l’atemptat del 17 d’agost, a la Rambla de Barcelona, i el referèndum de l’1 d’octubre. I no només perquè els tenim tots molt presents sinó perquè sabem què fèiem, on érem i amb qui estàvem aquells dos dies. Els protagonistes d’El crit també, però no els convé dir-ho gaire alt on eren i amb qui estaven, no fos cas que aquest fràgil equilibri en què es belluguen s’acabés trencant. Tal com es van trencar moltes vides per culpa d’aquell fet, d’ara fa set anys. Però la novel·la t’enganxa. Per com està escrita, perquè empatitzes amb els personatges, els entens, els veus. I per les seves respectives històries, perquè són persones com nosaltres, amb il·lusions i projectes que els engresquen, amb maldecaps i frustracions, que els ofeguen i miren de sortir-se’n amb ajuda, d’algun professional de la psicologia o del sexe, que són dues vàlvules d’escapament per seguir endavant. Les històries creuades d’El crit ens demostren que els catalans som gent de pau però que, de tant en tant, no és que ens agradi, és que per la nostra salut mental –i nacional–, davant de fets com els del 17-A i l’1-O, ens convé aixecar la veu i cridar.