La literatura, entre el present i la realitat

Deia Josep Pla que en literatura, com en moltes altres coses de la vida, el temperament l’havia portat a jugar fort. Em sembla que jo he estat, escriu, un dels primers escriptors catalans que han trencat la tradició de la literatura de diumenge a la tarda, de la literatura feta a estones perdudes, a la manera dels aficionats. Considerava, per contra, que el problema literari era prou difícil i complicat perquè un home com ell s’hi pogués trencar el cap sense que la gent del seu temps arribés a suposar mai el sacrifici important que havia fet. “He tractat, en un mot, de dedicar tot el meu temps a l’especulació literària, a concentrar tota la meva vida sobre els seus problemes. No he pas arribat, ni de molt, al que em vaig proposar de joveníssim. Però m’hi he acostat.” Lligat pel periodisme, destacava com el periodista sempre seria el parent pobre –encara que guanyés més– del literat. Els tractava com oficis del mateix color: el periodista seria el manobre; el literat, el paleta de la mateixa construcció. “És per dir que si he perdut molt de temps ha estat en treballs suburbials, però semblants. En tot cas, he preparat el camí als escriptors que vindran. Si jo, a l’època de les vaques magres i tenint necessitats de tot ordre, m’he tirat de cap a aquest ofici ingrat, més ho podran fer ells, quan les vaques tinguin un aire més ben peixat.”

No sé si ara ja és el moment dels “escriptors que vindran”, que deia Josep Pla, però som aquí. ¿Però, per què ho deia, Pla, tot això? Segurament perquè els editors, no només ara que vivim introversions més o menys victimistes, sinó sempre, necessitem bons relats, si de ficció és del que es tracta. Històries que ens connectin amb el present, com el premi Sant Jordi de Gemma Ruiz Palà, Les nostres mares, que ens hi connecta ben plenament, amb l’avui: perquè nosaltres, la meva generació, la de meitat dels seixanta, encara som filles d’aquella, de generació, que va renunciar als somnis perquè nosaltres sí que poguéssim triar. I ho hem pogut fer. Els lectors necessitem relats que ens emocionin, com Les guerres del pare, de Pere Rovira, o L’ombra dels ocellots, de Miquel Riera, que et commouen i no et deixen indiferent: els acabes i els relats t’obliguen que hi pensis, en aquella riquesa corruptora del turisme que irrompia amb força a la costa catalana quan el franquisme agonitzava i s’olorava la represa democràtica. Que hi pensis, en el que diuen, ara que el turisme torna a estar qüestionat, si bé per raons tot altres. Els editors, que hi fan la inversió, en els llibres, i que cada vegada s’hi han de mirar més, necessiten bona ficció, que vol dir que l’escriptor ha d’inventar a partir del que veu i del que viu cada dia, com feia Pla, per deixar prova convincent del moment que li ha tocat de viure, perquè la literatura catalana si d’alguna cosa pateix és potser, encara, d’un dèficit de present en la ficció. O potser no. No n’hi ha, de dèficit de present, a Les guerres del pare, de Pere Rovira, que recrea el moment en què el turisme irromp amb força a la Costa Daurada. Tampoc no n’hi ha a L’ombra dels ocellots, de Miquel Riera, que és un retrat de l’Empordà de finals dels setanta quan els plans urbanístics van destrossar la primera línia de mar. Una mateixa realitat, passada per la ficció, a la costa catalana. De dalt a baix.

Contràriament, Xavier Pla, a El soldat de Baltimore, ens fa notar com la literatura del que hem convingut d’anomenar llibres personals viu, potser, un excés de realitat. I fa citació de Compagnon quan destaca que entrar en la literatura significa integrar-se en un sistema d’esperes. En els últims anys, diu, “triomfa la literatura que postula la possibilitat de creure que el relat no és tant el resultat de la imaginació o la capacitat d’imaginació de l’autor com el producte de l’observació de la realitat”. El d’avui, de present, a tots nivells, no ens permet de ser massa optimistes, però si parlem en termes de mercat editorial ens obliga a ser positius, sobretot perquè, sortosament, el lector no se n’allunya, de la literatura: ni de la de les idees, ni de la personal ni de la de ficció. Llegim per formació, per informació i per oci. I és en la lectura per oci que, com Stendhal, gaudim, perquè ens interessen, les relacions entre la realitat i la ficció. La literatura és expectativa. I, com la vida, est ondoyante, que deia Montaigne.