Mirades
El gran robatori de Caixa Laietana
El periodista Santi Carreras publica ‘Muts i a la gàbia’, on analitza a fons el sumari d’un robatori mai resolt
El dimarts després del dilluns de Pasqua del 1998, quan els treballadors de la Caixa Laietana de Mataró van entrar a l’oficina principal després de quatre dies de festa, van trobar la caixa cuirassada forçada i totes les caixes de seguretat que hi havia, obertes i buides. Va ser un gran robatori del qual mai no se n’ha sabut, oficialment, res de res. Ni quant es van endur ni qui ho va fer, ni tan sols els detalls bàsics d’un robatori d’aquesta envergadura. Es va dir que a les caixes de seguretat hi havia moltes joies, però també molts diners, diner negre, per entendre’ns. Algú va parlar de vuit o nou mil milions de pessetes, que són molts de cèntims encara ara, més de 50 milions d’euros. Però no es va saber mai perquè hi va haver molt poques denúncies a la policia, ja que la caixa va acabar pactant amb la majoria dels seus clients i rescabalant-los del que deien que tenien a les caixes. Manuel Cuyàs, al seu llibre El nét del pirata, ho definia com el segon robatori. De fet, Cuyàs, llavors director d’El Punt del Maresme, va trempar amb aquesta història gairebé tant com Josep Maria Flores, el redactor en cap que ho va investigar. Planes i planes de diari.
Santi Carreras (Mataró, 1958), històric cap d’esports de Catalunya Ràdio i ara director i presentador de Dies de ràdio a l’emissora radiofònica nacional, es va enganxar a la història i amb en Cuyàs, bons amics, sempre deien que farien una novel·la sobre el cas amb les llances dels armats picant sobre la cambra mentre els lladres obrien caixes. Durant la pandèmia, malalt Cuyàs, en Santi s’hi va posar, però en adonar-se que ja n’hi havia una novel·la, va decidir buscar informació i fer un llibre d’investigació. Va trobar tant d’hermetisme i silenci, que, periodista de raça, no va parar fins a trobar el sumari, que l’hi deixessin veure, i, tot i que va haver d’agafar notes dels set o vuit mil folis que tenia, fer-ne el llibre que va decidir titular Muts i a la gàbia. Robatori a la Caixa Laietana 1998.
Un llibre que es ven només, per decisió del periodista, a la Llibreria Maresme del carrer de Jaume Isern de Mataró, on es pot demanar telemàticament. Va per la segona edició, que s’està esgotant. És un llibre apassionant. No se sap com van entrar –si pel davant, pel pàrquing o pel carrer d’en Pujol– ni quant es van emportar, ni qui va cometre el robatori. Però al sumari hi ha moltes coses i en Santi hi ha trobat sospitosos de la policia i detalls que fan més extraordinari el cas. El robatori va ser entre les 8 del vespre del dijous sant i la nit del dilluns de Pasqua. Aquells dies s’havia de fer un canvi informàtic i pel sumari ha sabut que les gairebé quaranta càmeres de seguretat estaven desconnectades, com solien fer els caps de setmana per por d’un incendi. El que més sobta a en Santi és la por que hi ha encara de parlar-ne, però li diuen que d’allà els lladres es van endur el que no està escrit. Té material nou, per a una tercera edició ampliada o per a un altre llibre. I ja li volen comprar la idea per fer-ne una sèrie o un documental. Segueix investigant. De moment ens ha ofert un gran treball que explica el gran robatori en una ciutat que va veure l’actitud pusil·lànime de la caixa i d’uns clients que pensaven que “el meu mal no vol soroll” i que ho van perdre tot o van ser molt hàbils.
