‘El cielo gira’

Fa pocs dies a La Grassa, projectada la pel·lícula dins del Banquet du livre d’été, vaig tornar a veure integralment El cielo gira, de Mercedes Álvarez, quasi vint anys després de la seva aparició enlluernadora. Havent-la vist durant un temps uns quants cops, no la tenia gens oblidada, però la seva revisió (encara que no fos en una gran pantalla d’una sala de cinema, sinó en una de portàtil instal·lada en un centre cívic) em va tornar a fer present de manera viva i fulgurant el seu valor com a document i la seva poètica. Un document sobre un poble de Sòria (Aldeaseñor, on la cineasta va ser l’última persona que hi va néixer, el 1966, i del qual la família en va marxar quatre anys després) a través d’aquells que Álvarez anomena “els seus últims habitants” (no els residents temporals, sobretot a l’estiu, com ella mateixa) en la mesura que encarnen unes formes de vida en desaparició al món rural: una manera de treballar la terra i d’estar-hi; una altra mena de relació amb el temps que aquella que ens domina; una experiència encara acordada amb la naturalesa i així amb el cicle estacional; també la transmissió d’una “memòria de poble” en què conviuen els fets i les llegendes, els vius i els morts, formant part “d’un mateix conte sorgit en un matí de boira”.

La dimensió poètica hi és amb la mirada cap un paisatge, amb els seus canvis de llum i de cels, tot seguint les estacions, A la tardor “apareixen les coses”, l’hivern es fica “als ulls”, la primavera passa “lleugera i greu” i, entrant l’estiu, s’acaba l’estada de la cineasta i narradora: “L’aire estava quiet mentre passava el temps de l’última generació. I l’aigua tèrbola del riu s’havia aclarit”.