Som 10 milions
Estiu: quilòmetre zero (4)
El santuari de la Mare de Déu de Salgar està construït en pedra, conté una església romànica, un claustre renaixentista amb les restes d’un convent i un campanar
Asseguda al sofà de casa amb el portàtil a la falda, em disposava a escriure la quarta entrega dels articles que aquest estiu he volgut dedicar a posar en relleu el patrimoni cultural i paisatgístic de les terres que envolten casa meva, quan, de cop i volta, el cel s’ha enfosquit, el vent ha començat a xiular i tot seguit un dels fronts més temuts, el que entra des de l’Aragó, ha provocat una tempesta acompanyada de calamarsa que ha escombrat diversos municipis del Segrià. Artesa de Lleida, Aitona, Soses, Albatàrrec i Alcarràs han rebut de valent, ara, quan, justament, s’està collint moltes varietats de fruita de pinyol i també de llavor. Els camps amb pedres de la mida d’una peça d’euro deixaran molta fruita amb afectacions del cent per cent quan tot just ahir, amb una xafogor que esquerdava les pedres i un sol desafiant, la colla dels que ens enfilem on calgui per descobrir meravelles que tenim a tocar de casa, ens trobàvem a Artesa de Segre per recórrer la distància de 3,8 quilòmetres de la carretera LV-9138 fins al santuari de la Mare de Déu de Salgar, dins del terme de Foradada, a prop de la població de Montsonís i davant del turó on hi ha les restes del poblat ibèric i castell de Malagastre. Trobareu als llibres de ruta de la zona que el santuari està construït en pedra, compta amb una església romànica, un claustre renaixentista amb les restes d’un convent i un campanar. El paratge és d’una bellesa aclaparadora on el silenci et permet escoltar la remor del riu Segre que, en aquest punt discorre paral·lel a l’estreta carretera de retombs tancats que giravolten entre les altes parets de roca amb balmes impressionants que trenquen, de tant en tant, la fesomia de les pedres totèmiques que predominen en aquesta zona alhora que descobrirem la presència de nombroses coves on, de fet, la llegenda popular explica que fou en una d’aquestes coves on uns pastors hi van trobar una imatge de la Mare de Déu. I com que de llegendes per tot Catalunya n’hi ha per donar i per vendre, el topònim de Salgar (derivació de l’àrab al-gâr, que significa cova, i l’article català arcaic S’), diu que prové d’un cavaller que responia a aquest nom i que ocupava un castell proper, bastit per a defensar el territori dels musulmans (allò que diuen els italians, se non è vero, è ben trovato).
Al campanar de cadireta on hi hauríem de poder contemplar les campanes que havien sobreviscut durant segles i que la desamortització de Mendizábal va fer desaparèixer, ara, a l’ull esquerre, hi podem trobar una campana d’obús. En el llibre El santuari de Santa Maria de Salgar (Publicació Institut d’Estudis Ilerdencs, 1973), l’historiador i medievalista Prim Bertran i Roigé, fill de Bellcaire d’Urgell, assegura que aquest indret, i si fos el cas, només es pot comparar amb els de la Capadòcia! Per tant, amables lectors, no us cal agafar ni vaixells ni avions per viatjar fins a la llunyana actual regió turca de l’Anatòlia Central, perquè a Catalunya també tenim la nostra Capadòcia.