L’olor forta i bona del cafè torrat

Maria Mercè Roca (Portbou, 1958) és una de les autores més reconegudes del país. Ha publicat 29 llibres, novel·les, relats, llibres infantils i juvenils i fins i tot la bíblia de Secrets de família, la segona telenovel·la de TV3, que va tenir un gran èxit de públic. Ha estat reconeguda per la crítica i ha guanyat premis importants de la literatura catalana: el Víctor Català, el Josep Pla, el Sant Jordi, el Ramon Llull, el Barcanova... El 1991 va publicar per primera vegada La casa gran, una novel·la breu que li va editar Edicions de l’Eixample i que va tenir l’any següent una segona edició, i Columna en va fer la tercera el 1993. Després s’ha traduït al francès i a l’anglès. Era difícil de trobar i Llibres del Segle va decidir aquest any fer-ne una nova edició.

La casa gran va representar el retorn emocional de la Maria Mercè al seu poble fronterer, allà on va néixer i créixer, on va viure la infància i l’adolescència. Un retorn a un poble que segurament ja no existeix, però on va ser feliç a la seva platja, on va sentir bufar la tramuntana, on va conèixer els primers amors, on tothom que podia feia contraban i on van dispar al seu pare perquè portava amagat als pantalons un paquet de cafè. “El meu pare feia contraban de cafè. Als armaris, enmig de la roba, hi guardàvem els paquets que portava de Cervera i que els ferroviaris venien a buscar a casa. L’olor dels meus primers setze anys és aquella olor, forta i bona, del cafè torrat.” L’autora explica que va escriure La casa gran perquè, una vegada convençuda que podia escriure ficció, volia provar si era capaç d’escriure sobre ella: “Sobre la meva infantesa, sobre el meu món perdut, sobre Portbou, aquest poble tan estrany que fa frontera i que viu d’esquena a França.” Va explicar, quan es complien 30 anys de la publicació i el Col·lectiu de Pintors de Portbou va fer una exposició basada en aquesta obra, que va ser ingènua, perquè va pensar que seria fàcil. “Però ja ho diuen, que com més et vols mostrar, més t’amagues, i em va costar molt d’escriure.” Li va costar trobar el to i va decidir fer-ho en forma de llarga carta al pare mort.

Va ser com un exorcisme, va airejar històries personals i fantasmes familiars, com el tret que un guàrdia civil va disparar al seu pare set anys abans de la seva mort. “Un dels grans encerts de La casa gran és aquesta veu que ens parla gairebé amb timidesa, de nena aclaparada pel món dels adults que l’envolten al Portbou ferroviari, d’edificis gegantins, amb aquesta estranya activitat que és l’estraperlo, tot emmarcat en el paisatge de la mar arrissada i els cops de tramuntana”, va explicar Daniel Bonaventura en la presentació d’aquesta edició. La “casa gran” és un edifici de pedra vermellosa que hi ha a l’entrada del poble, venint de França, a peu de carretera. “Els fills dels ferroviaris hi juguen a fora”, escriu l’autora. Era necessària una nova edició que mostrés als més joves aquesta novel·la, símbol d’uns anys de dictadura. “De tot allò que vam ser, i Portbou ve d’aquí”, escriu. Un poble que s’estima encara que la novel·la acabi amb una sentència: “El meu cor no tornarà a ser mai més d’aquí.” Una bona novel·la per descobrir o tornar a llegir.