Estiu de poble
És una tendència a l’alça, més encara des de la pandèmia, en què moltes persones van decidir traslladar-hi la vida.
A les grans ciutats es viu una sensació compartida: la xafogor costa més de passar i les hores es fan feixugues seguint un ritme desconcertant, que no deixa temps per al relax però tampoc segueix el batec habitual. És com si totes aquelles virtuts que trobem habitualment a la ciutat es fessin petites i ens costés gaudir-les amb la mateixa intensitat. Per això, o per costum, moltes famílies decideixen passar els dies d’estiu “al poble” Cadascú té el seu, i així, amb aquesta expressió d’anar-se’n al poble, tothom s’entén. És una tendència a l’alça, més encara des de la pandèmia, en què moltes persones van decidir traslladar-hi la vida. Una tònica que s’està repetint també fruit dels elevats preus de les grans ciutats. I què té el poble que se’ns emporta i ens captiva d’aquesta manera? Mentre la vida s’accelera, el temps es converteix en una moneda rara i la proximitat sembla diluir-se en l’anonimat, els pobles (petits) emergeixen com baluards d’una manera de viure que ens connecta amb l’essència mateixa de la humanitat. El temps es mesura d’una altra manera a l’estiu, i la vida es desplega amb una autenticitat que, sovint, es perd en l’enrenou urbà. El despertar és amb la llum del sol i el cantar dels ocells, i l’estrès es difumina en un aire net. L’“hola, bon dia” de la veïna del carrer de dalt, l’“ara feia dies que no et veia” del senyor que pren la fresca a l’ombra d’un arbre, una conversa tranquil·la al banc de la plaça, les portes obertes i els finestrals de bat a bat. Les bicis menudes buscant genolls pelats sense témer el trànsit, o un sopar a la fresca. L’autèntic luxe del poble és la simplicitat, la de mirar al cel i veure’l ple d’estrelles, la de conèixer tothom pel seu nom i forjar el dia a dia en la confiança de les relacions, en aquesta xarxa de suport i seguretat emocional que es fa fràgil a la ciutat. Com tot allò autèntic, però, aquest somni idíl·lic, al poble també té la seva part més crua amb l’arribada de l’hivern, quan la bellesa de la calma es veu eclipsada per les nits llargues, fosques i fredes. I quan els carrers buits amb opcions d’entreteniment limitades precipiten a una successió monòtona de dies idèntics, o a la sensació que el temps es dilata en un espai massa petit per contenir tota la vida que una desitjaria viure.
