Coromines i Sales, cuiners

Es troben un escriptor i un filòleg, i un li diu a l’altre: a mi m’agrada la llengua quan té el gust del caldo de la mare, i va el que escolta, que se suposa més fred, més científic i poc imaginatiu, i li aconsella: doncs posa-hi farigola, que encara serà més bona. Els que enraonen sobre la llengua sempre es troben en algun lloc comú, encara que se’n serveixin per coure coses diferents, i sobretot no busquen mai tres peus al gat, al contrari del que pensen aquells que pregonen que el català és tan sec i difícil d’aprendre perquè conté accents diacrítics, pronoms febles i coses així, tan antipàtiques. Els filòlegs són, al contrari, gent acostumada a encaixar-ho una mica tot, fins i tot la ignorància dels qui en sabem força menys que ells. Al pròleg a Aurora, Nietzsche ja deia que la filologia no aspira a encarnar la veu de Déu, sinó que “ensenya a llegir bé, és a dir, a poc a poc, en profunditat, mirant endavant i endarrere, amb reserves, deixant les portes obertes, amb dits i ulls delicats”. Em plego davant l’exactitud amb què Nietzsche va posar la delicadesa no només a la punta de la llengua, sinó també en el tacte i la mirada. És amb aquesta demora respectuosa (mirant endavant i endarrere), que s’escriuen Joan Sales i Joan Coromines en la recopilació de les cartes que ara els ha publicat Club Editor, encara que a vegades sembli que es tiren els trastos pel cap per la classe de llengua saborosa que tots dos volen posar a la cassola. Pot semblar un volum destinat a erudits, i no ho és; al contrari, és un llibre de cuina molt seriós. Ben mirat, parlar bé no és sinó posar l’herba adequada al caldo.