Aigua

Al meu país no sap ploure —deia Raimon—, si plou poc és la sequera, si plou molt és la catàstrofe. Durant anys ens hem dedicat a conduir les aigües per on ens ha convingut en el sentit més literal de la frase. Hem urbanitzat rieres, hem reconduït torrents, hem impermeabilitzat tot el sòl que hem volgut, hem buscat solucions màgiques per a zones inundables,... Perquè ens pensem que ho podem controlar tot i que el món està fet per satisfer els nostres capricis. I, encara, de tant en tant, arriba una gota freda i ens recorda que la natura va a la seva sense entendre-hi d’enginyeria humana i que l’aigua passa per on ha de passar. Ni en sap ni li interessen els nostres capricis.

Des de fa anys els experts ens avisen que la sequera seguida de temporals violents d’aigua que arrosseguen i destrueixen els conreus són l’inici dels processos de desertificació del sòl. Ja hi ha projectes de permeabilització i cultius pensats per evitar l’erosió en cas de pluges torrencials. A Catalunya no se’n parla, de desertificació, encara. Però en els últims anys hem viscut la sequera i la catàstrofe. Raimon deia que “al meu país no sap ploure”. Però nosaltres podem aprendre a fer-ho una mica millor. Ja no per conservar el que tenim, sinó per preparar-nos per al que tindrem.