Per a tothom

El tòpic polític és carregós. Sobretot, per boca d’alguna autoritat rellevant. Fins i tot sol ser profundament nociu, a la curta o a la llarga, en tota societat autoproclamada democràtica. El tòpic polític és un clixé repetitiu que, a part de mostrar-nos una preocupant falta de criteri i d’imaginació, aboca un virus letal a la intel·ligència dels ciutadans. Això sí, com tots els tòpics, és fàcilment assimilable per a una població catalana anestesiada políticament parlant (que ha estat el propòsit d’alguns dels destacats caps de brot supervivents del 2017). El 133è president de la Generalitat de Catalunya va prendre possessió del càrrec dos dies després de la seva investidura al Parlament amb els vots a favor del PSC, ERC i els comuns. La presa de possessió va ser acolorida amb un discurs del protagonista farcit de tòpics per quedar bé davant els uns, els altres i els que venien de les Espanyes. El primer tòpic estereotipat que vam sentir fou la clara intenció de “governar per a tothom”. Va ser sentir això i pensar en la màxima populus vult decipi, ergo decipiatur (‘el poble vol ser enganyat, així doncs, enganyem-lo’). Llatinada anònima, però de veritat incontestable.

El mateix president sap que el tòpic dit és sempre impossible de dur a la pràctica. Tanmateix, ja fa més de 30 o 40 anys que el sentim. Es podia dir una altra cosa sent com és un govern en clara minoria? Sí, però a mi no em paguen encara per fer discursos polítics. El nou president de la Generalitat també va afirmar que la seva voluntat és dur als catalans tres coses que no s’han dit mai: “La màxima llibertat, prosperitat i igualtat.” Hi faltava la fraternitat. Però potser li hauria quedat massa maçònic o massa afrancesat. Un altre tòpic ben intencionat: “Unir respectant la diversitat i la pluralitat.” La qual cosa és molt lloable, sempre que la tolerància i el respecte siguin la llei imperant, cosa que tota persona nada en aquest racó de terra sap que no és així. El sainet nostrat fou el tòpic en què parlava del català mirant d’acontentar tothom: “La defensa de la llengua, la cultura i la terra no és mai contra ningú.” Demana perdó per fer allò que qualsevol país del món fa sense cap temença. Finalment, a part de les seves fidelitats a un rei Borbó (sense recordar que fou un rei d’aquesta família qui fa més de 300 anys va eliminar el càrrec que ocupa), el nou president torna amb un tòpic que ja fa massa temps que corre i que és una falsedat històrica: “Catalunya, terra d’acollida.”

Fora bo recordar que en gran part de les Corts celebrades a Catalunya (1291, 1359, 1333, 1359, 1413 1422, 1470, 1481 i 1547, per no allargar-me) s’hi van dictaminar tot de disposicions contra els estrangers, és a dir, els que no eren naturals del Principat: castellans, francesos, genovesos i, fins i tot, aragonesos, amb els quals, malgrat formar federació, les raons eren constants. Si fa no fa, com ara. Aquelles lleis, ampliades amb el pas dels anys, deien que els estrangers del Principat tenien expressament prohibit exercir càrrecs civils i eclesiàstics en aquesta “terra d’acollida”. El fet eclesiàstic és com si avui diguéssim judicial. I un altre exemple sorprenent: el 1461, el govern municipal de Barcelona veu a la ciutat un excés de castellans i gascons problemàtics i declara directament la pena de mort a tot aquell immigrant que no demostri arrelament o casa pròpia o llogada. És clar que potser el problema és que, per a la majoria dels polítics contemporanis, la història de Catalunya comença a partir de la Segona República Espanyola, com si abans no hagués existit res. Malgrat tot, atès que el nou president ha acceptat el nombre 133 seguint la llista de presidents de la institució des de Berenguer de Cruïlles, de facto reconeix les Corts esmentades i les lleis que s’hi van dictar. Per tant, fer esment del tòpic “terra d’acollida” sense tenir en compte que històricament, d’acollida, poca cosa, almenys fins al 1714, quan per força es van acabar aquelles lleis, doncs és, si més no, una mostra d’ignorància. Es podrà al·legar que simplement és una fórmula de cortesia contemporània, que les coses avui dia han canviat molt, que l’humanisme ha de prevaldre... Tanmateix, deixar anar el tòpic tot falsejant la realitat històrica no deixa de ser una manipulació interessada, nascuda arran d’una presumpta pau social que sempre ha tingut aires de genocidi envers la població autòctona secular.