Dominar la insignificança

L’independentisme no passa pel seu pitjor moment –tenint en compte que durant molts anys va ser residual a les institucions catalanes–, però tampoc aquestes són les seves millors hores. La dinàmica que el va dur a l’hegemonia és la mateixa que l’està duent ara pel pedregar. Si el moviment es va accelerar quan l’espai convergent va abraçar-lo per intentar evitar el sorpasso republicà, actualment la desil·lusió prové d’una tendència destructiva amb exactament el mateix rerefons: l’electoralisme ha dut a l’escenificació constant del desacord, al boicot intern del govern independentista, a la ridiculització de l’estratègia aliena i a les campanyes de descrèdit a les xarxes i a les tribunes d’opinió. En paral·lel al joc institucional, la que havia estat una entitat independentista transversal, capaç d’organitzar mobilitzacions massives i exemplars, ja es dedica pràcticament en exclusiva a la propaganda d’unes sigles polítiques ben concretes. Cada cop tot és més petit, però amb una concentració de verí molt més alta. Vist tot això és normal que després de les eleccions del 12 de maig no sortissin els números de cap manera: ara mateix parlem d’un projecte que, tal com es presenta a l’aparador, no pot engrescar ningú. Són molts els que s’hi havien apassionat i avui oscil·len entre la indiferència i la ironia. La situació no canviarà mentre una part important del moviment continuï intentant rendibilitzar la nostàlgia i l’agror dels més convençuts, en comptes de dirigir-se al conjunt de la ciutadania catalana i oferir-li una bona proposta de futur. El 8 d’agost vam veure un episodi més d’aquesta deriva, amb un xou d’escapisme que no pretenia aconseguir res més que l’enardiment d’uns pocs acòlits i, de retruc, aprofundir en el desgast dels antics companys de viatge. Mentre es tracti de dominar o liderar la insignificança, no hi ha victòria possible.