Els límits

El creixement turístic ha demostrat, en les últimes dècades, no tenir límit a Catalunya. Creix el nombre d’estades en hotels i allotjaments turístics. Creix el nombre d’apartaments turístics il·legals. Creix la normativa per intentar controlar els límits del creixement turístic. Creix el nombre de visites en espais emblemàtics i singulars de Catalunya. Creixen les queixes dels veïns que perden qualitat de vida. Creix el nombre de creueristes que visiten Barcelona. I, en consonància, creix la recaptació corresponent a la taxa turística. Creix el turisme de borratxera i la necessitat de seguretat als municipis turístics. Creix el nombre d’europeus que visiten el país. El turisme a Catalunya ja no es concentra només a Barcelona o a la Costa Brava, ja no només visiten Montserrat i el Park Güell. Ja no es conformen amb la Costa Daurada... Al Penedès, per exemple, fa anys que es va posar en marxa un projecte per convertir aquesta zona en el centre del turisme del vi.

I tot això per a què? El turisme és un sector que genera riquesa a curt termini a canvi de territori i recursos. Catalunya és un país petit, però té un gran territori: mar, platja, sol, muntanya, neu, boscos, valls, cultura, història... Tot bo. I recursos? Es veu que això és una altra cosa. Qui hi posa els límits?