El conflicte central

El conflicte central de la catalanitat, de la nació, és la llengua. Ara, quan el PSOE ha culminat la pacificació de Catalunya, quan veiem consumada la (re)conquesta per la dreta i extrema dreta espanyoles de les institucions del País Valencià, de les Balears i de l’Aragó, no ens enganyaran: la batalla política central de la gran operació d’estat és la substitució programada de la llengua catalana.

Un any ha bastat als nous governants de València i de Palma per confirmar la centralitat de la seva batalla: laminar o simplement aniquilar l’ús institucional i social del català. I el seu objectiu primer ha estat òbviament l’escola. Volen fer inútil des de la infància fins a l’acadèmia l’ús públic del català i reduir-lo a usos domèstics. Anhelen tornar a fer de la diglòssia la norma.

El castellà accelera l’ocupació d’espais: de les Generalitats als patis d’escola, dels parlaments als butlletins oficials, dels webs de corporacions públiques i privades a les xarxes socials. El castellà avança com a lingua franca normalitzada, amb gran satisfacció de mitjans, de turistes i de bona part dels immigrants. El castellà és inclusiu. La llengua “indígena”, no.

Des de la Transició l’ofensiva de tots els governs de Madrid contra la recuperació i normalització del català en el territori històric ha estat sistemàtica. No sols amb una infinitat de regulacions i de campanyes contra la llengua “pròpia” en els diversos àmbits d’ús i de prestigi. A Catalunya, a més, s’incentivà l’aparició d’un partit declaradament lingüicida, fundat per combatre el procés de normalització del català. Ara s’ha dissolt, però el seu missatge corrosiu ja ha contaminat l’electorat fins al punt d’aconseguir la majoria espanyolista en el Parlament sorgit d’aquest 12-M.

Més enllà de la política, les estadístiques confirmen la regressió de l’ús social del català sobretot entre els joves. A Catalunya, per exemple, l’enquesta del Síndic de Greuges de 2021 detectava que de la primària a la secundària es perden deu punts percentuals entre els catalanoparlants inicials (del 31,2 % al 21,2 %). Per al conjunt dels Països Catalans, el geògraf Joan M. Serra, que acaba de publicar L’ús parlat del català, calcula que d’una població de 14 milions parlem habitualment català (només) uns 5,8 milions.

Fa 50 anys, Modest Reixach, pioner de la sociolingüística catalana, publicava La llengua del poble (1974), en què subratllava una novetat rellevant: constatava que per primer cop es consideraven catalans persones que no parlaven català. Fins llavors, tradicionalment, a Catalunya hom distingia entre “catalans”, és a dir, que parlaven català, i “castellans”, que parlaven castellà. L’herència del franquisme pervertia el moll de la identitat catalana: les polítiques repressives contra el català, la infiltració diària del castellà a les llars a través de la ràdio i de la televisió monolingües i l’arribada de més d’un milió d’immigrants espanyols sense opció d’integrar-se a la llengua i la cultura catalanes són fets que expliquen la perplexitat del sociolingüista.

L’etapa del Procés a Catalunya i la fase posterior de repressió judicial van deixar en els llimbs la qüestió de la llengua. Significativament, els principals líders independentistes jutjats al Suprem van optar per declarar en castellà. Conclusió: en un judici polític tan decisiu i simbòlic, el castellà quedava normalitzat com a llengua dels líders catalans. Res de nou, Junqueras ja ho havia advertit: en una Catalunya independent, el castellà seria també llengua oficial.

Després de les eleccions d’aquest 12-M, Marta Rojals escrivia amb lúcida ironia a Vilaweb: “Un cop assumit que el castellà és una llengua catalana i el català una ideologia, no ens ha de costar tant d’entendre que l’espanyolisme és catalanisme plural i la catalanitat, un nacionalisme excloent que per definició cal evitar.” Modest Reixach deia poc abans de morir el 2011 en una entrevista recollida pel sociolingüista Emili Boix-Fuster a Treballs de Sociolingüística Catalana: “El nostre futur va quedant reduït irremeiablement a dues opcions: la desaparició progressiva de la nostra identitat com a nació o la independència política.” En la fase actual de repressió, minorització i substitució de la llengua al conjunt dels Països Catalans i davant la divisió suïcida de l’independentisme a Catalunya, la prioritat em sembla clara: la independència pot esperar una nova oportunitat, la llengua, no.