Una bona poma

L’altre dia em van convidar a l’acte simbòlic de la collita de la primera poma als terrenys de Mas Badia, a Canet de la Tallada d’Empordà. Hi vaig anar acompanyat del meu fill petit, de vuit anys, en Pep. I si ho vaig fer és perquè li encanten les pomes. A casa igual que som panarres, també som pomarres. Ens encanten. Però en Pep, sempre, sempre, té un racó per a la poma. Plàtans, peres, cireres, maduixes, també les assaboreix, però ja sigui per esmorzar, per berenar o per postres, sempre te’n demanarà una. Li és igual que sigui verda, vermella, groga, groga pigallada, és a dir, golden, gala, fuji, granny smith o red delicious. Tallada i en un bol petit, se’n pot arribar a menjar dues, fins i tot! I quan va a escola, dins de la carmanyola i lleugerament fregada amb llimona, perquè no se li oxidi, una poma. No cal que sigui el dia de la fruita, que sol ser el dijous. En porta tot sovint, més enllà de la recomanació escolar. A la seva classe fan un rànquing de les fruites més populars d’entre les que els nens i nenes porten de casa per esmorzar, el dia que toca fruita, i la que guanya amb molta diferència és la poma. I no m’estranya que la tinguem tan present, la poma. I no només perquè una de cada cinc pomes que es produeixen a Espanya són de Girona, no. La tenim molt sovint a la boca, sobretot quan parlem. “Fer cara de pomes agres”, “estar sa com una poma”, “és la poma de la discòrdia”... La meva mare encara em diu: “Menjar en dejú una poma, salut dona.” És la versió nostrada de la tan famosa dita en anglès: Eat an apple a day, keeps the doctor away. Menja’t una poma tothora i evitaràs la doctora. Sigui com vulgui, volia compartir amb vostès la il·lusió del pomarra del meu fill, passejar-se entre pomeres i caixes de pomes: no se’n sabia avenir. Tot i que estava en el seu paradís, ni la vergonya va poder vèncer la temptació –hauria estat un pecat– de ser a Mas Badia i no queixalar una bona poma.