Mala educació i llengua catalana

El retrocés de la llengua catalana és evident. Ens podem preguntar: és el castellà que avança o bé és el català que retrocedeix? Una qüestió aparentment banal, però que ens obliga a endinsar-nos en una realitat preocupant. Tot fa pensar que l’apoderament del castellà a Catalunya és degut a la funcionalitis del llenguatge més fort socialment. És el fenomen del pragmatisme lingüístic de l’espanyol que s’imposa cada dia més, per exemple, als mitjans de comunicació, als espais públics, als llocs de treball i a les converses quotidianes. Les raons d’aquesta progressió són eminentment utilitaristes. Mentre que el retrocés del català és sobretot degut a la inhibició dels catalanoparlants. Les raons d’aquesta regressió és la baixa autoestima lingüística. Això es manifesta, d’altra banda, en la poca resistència dels catalans que canviem de llengua davant del primer que parla en castellà encara que entengui la nostra llengua i fins i tot que la parli, i evitar així situacions lingüístiques incòmodes o de “mala educació”.

És evident que els catalans no volem ser tractats de maleducats lingüísticament. Però contràriament del que sembla, quan volem ser més ben educats és quan la mala educació lingüística s’escampa per partida doble. Som uns maleducats els catalanoparlants quan deixem d’utilitzar la nostra llengua dins el nostre país per qualsevol excusa. Nosaltres devaluem la nostra parla. Però també cauen en la mala educació els castellanoparlants, com la resta de nouvinguts, quan no posen esforç per entendre i utilitzar l’idioma del nostre país. Ells infravaloren el català. En els dos casos es malmet una manera cultural d’entendre el món. Al contrari, sobre la bona educació lingüística, hi ha autors que expliquen molt bé la situació inversa. Són els autors que donen importància cultural a les llengües autòctones. Entenen la llengua històrica d’un lloc determinat com un regal. Un llegat humà preciós que cal evitar desvalorar, sobretot quan esdevé una llengua dèbil. Afirmen que tots plegats som poc conscients que una llengua ha sorgit lentament en un territori determinat al llarg d’un temps indeterminat, i que uneix de manera enigmàtica i profunda persones i coses. Llavors una llengua no solament ordena uns desitjos individuals passatgers, sinó que defineix unes identitats col·lectives permanents. Això ho explica molt bé Michel Foucault quan demostra la importància dels llenguatges tradicionals que uneixen el món universal amb els significats locals. I això no es fa un dia per altre. D’aquí sorgeix la canterella entre llengua amb identitat i viceversa.

De la mateixa manera, hi ha altres autors que fan comentaris interessantíssims sobre l’autenticitat de la parla d’un país, i sobretot la seva capacitat d’expressió i seducció. Sebastià Serrano té paràgrafs esplèndids sobre la comunicació més genuïna capaç de seduir amb paraules simples i entenedores estats emotius complexos i contradictoris. És la bona educació que permet expressar amb paraules pròpies gairebé tots els pensaments, sensacions i emocions del món. És el miracle de les llengües autòctones més cultes, en què tot té un nom. Com per exemple el cas de la llengua catalana, que, com tots sabem, té una maduresa comunicativa, literària i emotiva elevadíssima. Això queda demostrat en el cas de la majoria dels grups musicals que demostren, dia darrere dia, que és possible cantar en català de manera viva, desacomplexada i apassionant. Entre tots ho hem de fer possible. Expressar-nos més i millor amb la llengua pròpia del país.

Ens hem de convèncer que pensar i sentir intensament en català té unes possibilitats expressives infinites. I, per sobre de tot, és la millor manera d’erradicar la mala educació lingüística de tots.