L’iberisme

Una de les solucions polítiques que una part de l’esquerra intel·lectual espanyola i catalana considera que significaria la resolució de tots els conflictes territorials, pobres ingenus, és la unió de Portugal, Espanya i Andorra en una utòpica república que seria anomenada Ibèria.

El reconegut historiador Ian Gibson és qui més soroll ha fet últimament amb una proposta que, amb un milió de matisos, també van avalar el premi Nobel José Saramago i Francesc Pi i Maragall. Els defensors de la futura república donen per fet que tots hi sortiríem guanyant, fins i tot els andorrans, que en aquest debat són convidats de pedra.

Gibson és el primer que reconeix que tota aquesta idea està pensada perquè els catalans deixem de pensar en la independència. Però si una grande y libre inclou Portugal, els catalans realment ho celebraran? Ens col·locarien d’entrada el 25%, com a mínim, de classes en l’idioma de Cristiano Ronaldo. Hi hauria, és clar, més regions i menys diners a repartir. Solidaritat, en dirien. Teòricament tot això s’organitzaria en un format de república federal, una promesa que totes les esquerres espanyoles fa segles que ens prometen.

Mitjans espanyolistes juguen amb aquesta idea publicant enquestes en què el suport d’una fusió teòricament va a l’alça, sobretot a Portugal. En qualsevol cas no ha arribat mai al 50%. I ja sabem què ens diuen a Catalunya quan preguem sobre la independència.

És fascinant, això sí, aquesta barreja de republicanisme ibèric tronat, estil Coscubiela, i el nou imperialisme desacomplexat que representen Vox i l’ala dura del PP. Si fos per ells els portuguesos quedarien dividits entre Extremadura de l’Oest i Galícia del Sud.

Però com diu la secció, calma, que encara és hora que hagin recuperat ni un centímetre de Gibraltar.