Ràdio Vilablareix, una emissora sense dogmes

José Saramago va escriure un llibre de ficció en què els humans perdien la vista i es perdien per les ciutats. En aquell Assaig sobre la ceguesa, l’autor volia que ens aturéssim, tanquéssim els ulls i, quan els reobríssim, valoréssim el goig de veure-hi.

Aquesta sensació que donem per descomptada cada matí quan despertem i gaudim de veure la vida acolorida i que no valorem prou és el que passa quan ens arriben notícies del que passa arreu, dels detalls del bategar col·lectiu que es fa conscient per mitjans molt diversos, no donem prou valor a gaudir del dret a una informació veraç.

La gran amiga, la que ens informa i ens acompanya sempre és la ràdio i ara les ràdios ja no tenen un territori delimitat perquè ens connectem il·limitadament a un altre servei sense adonar-nos-en, el que suposa el coneixement infinit i també les infinites possibilitats d’engany: l’accés a internet.

Abans parlar d’una emissora situada en una població petita era parlar d’un abast limitat, ara des d’un estudi, amb les eines necessàries, ens poden escoltar als antípodes. Els antípodes segueixen allà on eren, però mai els ciutadans de Vilablareix pensaven que hi arribaria la seva actualitat i els altres temes d’interès de la política i cultura catalanes.

Si no hi ha música sense músics, no hi ha ràdio sense l’inesgotable equip de col·laboradors i la perseverant feina del seu coordinador Dídac Romagós, qui una i altra vegada intenta contagiar el seu entusiasme fins aconseguir que avui Ràdio Vilablareix sigui la que té més seguidors a la xarxa X.

Saramago a La caverna fa una gran reflexió sobre la superficialitat i el consumisme. Si no haguéssim acceptat ser tractats com a consumidors i seguíssim essent ciutadans amb la integritat de qui demana consumir productes de qualitat, fruit de l’esforç dels nostres veïns propers sabríem valorar la dedicació, l’entrega de les persones que fan possible aquesta ràdio de poble petit que no accepta límits d’horitzó i parla pel món.

És, doncs, una excepció; són dels que trenquen motlles i esdevenen punts lluminosos en la inèrcia dels temps actuals. La informació de qualitat, la protecció del dret dels ciutadans a una informació veraç i d’un poble a usar, conèixer i enriquir la seva pròpia llengua, com el tresor que fa que, passin els segles que passin, ens sentim units des de Salses a Guardamar.

Potser perquè hi ha una cosa que no té un nom definit, que costa definir, i aquesta cosa som nosaltres: la comunitat a qui mai no ens ha importat la mida dels mitjans de comunicació, sinó la funció que fan.

Escric aquestes ratlles per posar-ho en relleu, però també per demanar-los que no venguin mai la qualitat i la funció fonamental de col·laborar a aconseguir una ciutadania crítica que pot triar havent escoltat totes les versions i reclama informació plural i veraç.