Lletres garrotxines
Molts moviments fracassen, però la poesia sempre se salva; n’hi ha prou amb una sola fulla per fer vibrar tot el bosc adormit
Invitats per l’amiga Rosa Panadés, la barcelonina enamorada de la nostra Garrotxa, i acomboiats pel també excel·lent amic Miquel Duran, vam assistir a una trobada dels Amics de les Lletres Garrotxines, l’associació nascuda el 1995 i amb seu a Olot. És una agrupació tanmateix ben particular, model ideal del que haurien de ser les associacions culturals i/o artístiques a casa nostra, vegin si no: no calen quotes ni per entrar-hi ni per ser-ne soci, tots són lletraferits garrotxins d’origen o d’adopció, i ofereixen recitals gratia et amore allà on són invitats. Podem dir que es tracta d’una autèntica germandat, l’amistat hi és vistent i arrelada, no hi ha cap símptoma d’interès materialista, cosa que avui és una feliç singularitat. Tenen la seu al Cafè Art Fontanella, establiment obert, a més del servei que li és propi, a tota activitat artística, al carrer que pren el nom del jurista i polític Joan Pere Fontanella (1575-1649), “l’il·lustre més important que ha tingut mai la ciutat d’Olot” com afirma l’amic periodista, impressor i historiador Domènec Moli, el figuerenc que sap més coses sobre Olot i comarca.
A la trobada del 12 d’agost, vaig quedar parat pel fet que, en aquest nostre món tan materialista i tan partidari de les collonades com més banals millor, encara hi ha gent que, a través de l’art i la poesia sobretot, expressa sentiments elevats i sensibles, des del pur amor a la terra a l’excel·lència i perfecció d’uns sonets, de versions divertides de contes populars al record poètic i emocionat d’un avi, i tot en recitats impecables, emocionants. Molts moviments fracassen, però la poesia sempre se salva; n’hi ha prou amb una sola fulla per fer vibrar tot el bosc adormit. En aquell ambient de confraternitat no gaire comú, vaig evocar unes entranyables estades, autèntics oasis de pau en cases franciscanes a Israel on, reunits al vespre, hi parlàvem de coses humanes i divines, s’hi explicaven històries i vivències, s’hi cantava..., en dèiem neve shalom (oasi de pau), copiant el nom del petit poble on excepcionalment viuen en pau (encara i malgrat tot) jueus i palestins. Semblant, salvant les distàncies, resultà aquell capvespre allà sota les moreres, capbussats en l’art i el goig de la poesia: oasi de pau enmig d’un mon frenètic, adotzenat i trivial.
