Opinió

Lletres garrotxines

Molts moviments fracassen, però la poesia sempre se salva; n’hi ha prou amb una sola fulla per fer vibrar tot el bosc adormit

Invi­tats per l’amiga Rosa Panadés, la bar­ce­lo­nina ena­mo­rada de la nos­tra Gar­rotxa, i acom­bo­iats pel també excel·lent amic Miquel Duran, vam assis­tir a una tro­bada dels Amics de les Lle­tres Gar­rot­xi­nes, l’asso­ci­ació nas­cuda el 1995 i amb seu a Olot. És una agru­pació tan­ma­teix ben par­ti­cu­lar, model ideal del que hau­rien de ser les asso­ci­a­ci­ons cul­tu­rals i/o artísti­ques a casa nos­tra, vegin si no: no calen quo­tes ni per entrar-hi ni per ser-ne soci, tots són lle­tra­fe­rits gar­rot­xins d’ori­gen o d’adopció, i ofe­rei­xen reci­tals gra­tia et amore allà on són invi­tats. Podem dir que es tracta d’una autèntica ger­man­dat, l’amis­tat hi és vis­tent i arre­lada, no hi ha cap símptoma d’interès mate­ri­a­lista, cosa que avui és una feliç sin­gu­la­ri­tat. Tenen la seu al Cafè Art Fon­ta­ne­lla, esta­bli­ment obert, a més del ser­vei que li és propi, a tota acti­vi­tat artística, al car­rer que pren el nom del jurista i polític Joan Pere Fon­ta­ne­lla (1575-1649), “l’il·lus­tre més impor­tant que ha tin­gut mai la ciu­tat d’Olot” com afirma l’amic peri­o­dista, impres­sor i his­to­ri­a­dor Domènec Moli, el figue­renc que sap més coses sobre Olot i comarca.

A la tro­bada del 12 d’agost, vaig que­dar parat pel fet que, en aquest nos­tre món tan mate­ri­a­lista i tan par­ti­dari de les collo­na­des com més banals millor, encara hi ha gent que, a través de l’art i la poe­sia sobre­tot, expressa sen­ti­ments ele­vats i sen­si­bles, des del pur amor a la terra a l’excel·lència i per­fecció d’uns sonets, de ver­si­ons diver­ti­des de con­tes popu­lars al record poètic i emo­ci­o­nat d’un avi, i tot en reci­tats impe­ca­bles, emo­ci­o­nants. Molts movi­ments fra­cas­sen, però la poe­sia sem­pre se salva; n’hi ha prou amb una sola fulla per fer vibrar tot el bosc ador­mit. En aquell ambi­ent de con­fra­ter­ni­tat no gaire comú, vaig evo­car unes entra­nya­bles esta­des, autèntics oasis de pau en cases fran­cis­ca­nes a Israel on, reu­nits al ves­pre, hi parlàvem de coses huma­nes i divi­nes, s’hi expli­ca­ven històries i vivències, s’hi can­tava..., en dèiem neve sha­lom (oasi de pau), copi­ant el nom del petit poble on excep­ci­o­nal­ment viuen en pau (encara i mal­grat tot) jueus i pales­tins. Sem­blant, sal­vant les distàncies, resultà aquell cap­ves­pre allà sota les more­res, cap­bus­sats en l’art i el goig de la poe­sia: oasi de pau enmig d’un mon frenètic, adot­ze­nat i tri­vial.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia