Opinió
Espinetes d’estiu
Li parlo del concert sensacional que la banda irlandesa Two Door Cinema Club va fer al festival Porta Ferrada
Camino darrere la meva filla gran per un paisatge dominat per matollar i figues de moro. El sol està en ple descens i ofereix aquella llum ataronjada que ho embelleix tot, ho esvaeix tot, i tot abelleix. Ens acompanya un aire tímid que de tant en tant s’embala. Resseguim un caminet farcit de llicorella. Les pedres estan tan ben posades que sembla que algú hagi estès una estora perquè hi puguem desfilar com dues deesses. En algun tram hi ha un cert desnivell i avancem amb prudència. Ella pateix per si rellisca i empitjora la dolença per un esquinç que arrossega fa dies. Però la que acaba amb el cul a terra i mig cos ple d’espines fines, menudes, gairebé invisibles, soc jo. Riem. L’estiu té això, aquests moments tan simples que mentre passen només acaronen l’ànima, però quan han passat saps que s’hi quedaran per sempre. Mentre caminem en silenci observo la seva joventut, la pell ferma i el coneixement en construcció. M’agradaria dir-li que allò que ara sembla que és, el temps li mostrarà que no és; i que allò que ara està tan convençuda que no és, serà amb una determinació que no es pot ni imaginar. Però caldran moltes pluges i sequeres. I segurament quan faci reflexions com aquestes jo ja seré només el vent que li pessigollejarà el rostre una tarda d’estiu. Com que aquestes coses no es diuen i tanquem la ruta amb la imatge bucòlica de dues àvies que prenen la fresca, prefereixo proposar-li una cervesa a la plaça del poble meravellós on estem, presidida per un plataner immens. L’arbre de la llibertat. El símbol més poderós del que crec que representa tenir fills. Li parlo del concert sensacional que la banda irlandesa Two Door Cinema Club va fer dissabte a Sant Feliu de Guíxols, dins del festival Porta Ferrada. Vam témer una possible anul·lació per l’amenaça de pluja que escampava fort ben a prop. Però només vam tenir un retard de bon passar al village. El concert es va cloure amb el gran What you know, un tema que parla d’una veritat no expressada, una entesa tàcita entre dues parts. Sovint som conscients del que realment volem, però tenim dificultats per admetre-ho o actuar en conseqüència. You don’t want to be alone! Ja havíem patit la caiguda d’un concert seu per la covid. Ara ens vam quedar amb el cul a terra, de fascinació, i ens vam treure una altra espineta d’estiu.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.