Els amics de Folch i Torres

Diumenge era a Sabadell al mercat de rampoines que s’hi fa al Mercat Central. Hi anava per un afer que no va sortir bé perquè el venedor era de vacances, però no va ser tot un goig sense alegria perquè vaig firar-me un llibre que no esperava trobar ni en aquelles circumstàncies ni a aquell preu. Es tracta de Poesies, de Joaquim Folch i Torres (1886-1963), publicat a Barcelona el 1950 en una edició molt ben cuidada amb pròleg de Caterina Albert i gravats al boix d’Enric Cristòfor Ricart. No consta l’editorial perquè, dedueixo, va ser una mena d’autoedició per regalar als amics.

Crític i historiador de l’art, tècnic de museus i veu afinada del Noucentisme, Joaquim Folch i Torres va dirigir els Museus d’Art de Barcelona des del 1920 fins al 1939, amb una interrupció durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera. Ha passat a la història per haver salvat el nostre patrimoni artístic dos cops, primer, en dirigir l’arrencament i el trasllat a Barcelona de les pintures romàniques del Pirineu i, després, en participar en la salvaguarda del patrimoni català durant la Guerra Civil espanyola. Acabat el conflicte i de retorn a Catalunya, el franquisme va represaliar-lo i mai més va tornar a la funció pública, cosa que va fer que es guanyés la vida en el sector privat assessorant col·leccionistes, i no va anar-li malament.

Folch, tanmateix, no només escrivia i feia crítica d’art. Pintava i conreava la poesia, facetes que han quedat soterrades per tot allò que hem dit fa un moment. Dels poemes d’en Folch en parlarà properament la Vinyet Panyella en un llibre que coordinem amb l’amic Santos M. Mateos i que sortirà de la premsa a final d’any. No avançaré res per no aixafar-li la guitarra a l’estimada Vinyet, però faré unes consideracions després de llegir les dedicatòries que porten la gran majoria dels 79 poemes que formen el llibre citat. De tots ells, només sis no en duen, i això fa que el llibre esdevingui el cant de cigne a l’amistat d’algú que ha patit força. És el vol d’un gavià amb les ales tallades pel franquisme i que, a 64 anys, fa balanç d’una vida amb entrebancs importants.

Folch emprava la poesia com a adob de l’amistat i sovint regalava poemes manuscrits acompanyats de dibuixos i dedicatòries que restaven en la més estricta intimitat de la presentalla. Ara, al llibre, les relacions personals es fan públiques i les dedicatòries dibuixen el mapa d’amistats d’un home node de la cultura catalana del segle XX. Hi trobem col·leccionistes d’art com Lluís Plandiura, amb qui van arribar a ser enemics íntims –ho van arreglar–; Miquel Mateu, a qui va assessorar i que va salvar-li el coll davant les envestides de la repressió; Domingo Teixidó, que tenia algun quadre pintat per Folch a la col·lecció; Joan Andreu, fill del mític Dr. Andreu; o Julio Muñoz Ramonet i Ignasi Zaragoza, als quals va ajudar en la gestió i construcció de les col·leccions respectives. També apareixen els antiquaris, un col·lectiu amb el qual va relacionar-se amb profunditat, amb els germans Carles i Sebastià Junyer –uns falsificadors d’art colossals– o Montserrat Sàrrias. Naturalment, el col·lectiu més nombrós és el dels artistes (Domènec Carles, Lluís Masriera, Joan Colom, Joan Massanet, Rafael Llimona, Lluís Llimona, Antoni Ros i Güell, Josep Mompou, Josep Clarà, Isidre Riera, Ramon Sunyer, Enric Cristòfor Ricart, Iu Pascual), i no hi falten dedicatòries a historiadors (Agustí Duran i Sanpere i Ferran de Sagarra). També hi ha polítics com Josep Puig i Cadafalch, arquitecte de professió i un dels valedors de Folch; a banda de publicistes (Pere Prat i Gaballí), metges i científics (Joan Puig, Josep Maria Vilardell, Lluís Salvans) o músics (Eduard Toldrà, Josep Maria Pagès). En l’àmbit de les lletres, la nòmina d’amistats és espectacular, amb Eudald Duran i Reynals, Tomàs Garcés, Carles Riba, Clementina Arderiu, Vicenç Solé de Sojo, Joan Baptista Solervicens, Josep Maria López-Picó, Josep Maria de Sagarra, Caterina Albert, Marià Manent, Joan Cortès i, per cloure-ho, Josep Pla, a qui Folch va dedicar un poema en què sona una sardana a l’Empordà –l’envio per WhatsApp a Xavier Pla, que em comenta que el de Llofriu plorava quan sentia sardanes–. En fi, la llista de noms era mereixedora de ressenya perquè fa visible un món d’estima segellat per les poesies dedicades, un cercle íntim que no sempre deixa rastre als documents que remenem i publiquem amb desafecte els historiadors.