Tribuna
El progrés no ens esperarà
“En l’àmbit de la universitat, la recerca i la innovació, la legislatura s’encara amb llums i ombres. Els pressupostos no estan al nivell dels que tenen les millors universitats
“És urgent abordar els diferents escenaris socioeconòmics. Cal estudiar el sistema sanitari i el sistema educatiu. La limitació de places de professions sanitàries és adequada o no
Ha començat una nova legislatura. Hi ha un nou govern a Catalunya i s’esperen els nous equips dels departaments. Al mes d’agost i sense conèixer els equips que acompanyaran els consellers, no es poden fer valoracions. Trigarem encara a saber la configuració completa del govern i la distribució de les competències, ja que el president es vol prendre uns dies.
Aquesta legislatura, en l’àmbit de la universitat, la recerca i la innovació, s’encara amb llums i ombres. Les universitats estan ben situades en el context mundial. Totes les universitats públiques catalanes són entre les 1.000 primeres del món en el rànquing de Xangai, amb un paper líder a l’Estat espanyol de la Universitat de Barcelona. Cap entre les 100 primeres? Segur que el pressupost no està entre els 500 més alts. Demanar miracles no té sentit. Els pressupostos no estan al nivell dels que tenen les millors universitats. Infrafinança el govern. La recerca que fan les universitats i els centres de recerca presenta llums: recursos captats, projecció exterior, publicacions i èxits en convocatòries competitives.
Entre les ombres destaca que, tot i formar bons titulats, en conjunt hi ha un desajust entre el que la societat n’espera i el que la universitat ofereix. Hi ha dèficit d’alguns perfils i excés d’altres. Les raons són diverses i ignoro per què no es prenen solucions. En posaré un exemple. Hi ha un clam generalitzat sobre la manca de titulats en carreres STEM. Hi ha algunes titulacions que ofereixen un nombre de places molt petit i la demanda en primera preferència és més del doble, estudiants preparats en queden fora. Costaria molt posar uns requisits sobre capacitats i augmentar el nombre de places? Efectivament, tindria un cost, però és millor importar titulats? Un exemple és el doble grau de física i matemàtiques.
Les decisions sobre l’oferta van més enllà del que pugui dir una universitat o l’altra o el que digui el Consell Interuniversitari de Catalunya. Són polítiques que han de ser valorades considerant la demanda actual, la previsió futura i les polítiques industrials que vulgui impulsar el país. Té sentit pensar crear centres de producció de microxips i no pensar que caldran professionals de tota la cadena de valor? O anirem a contractar tot el personal a l’Índia.
Una de les tasques més urgents que hauria d’abordar el nou govern, de manera transversal, és l’estudi dels diferents escenaris socioeconòmics. Cal estudiar el sistema sanitari i el sistema educatiu. La limitació de places de professions sanitàries és adequada o no. S’aborda de manera correcta el recanvi o no. Actualment hi ha excessiu corporativisme. La societat, amb el govern, ha de decidir.
Igualment, és imprescindible abordar ara el desequilibri entre titulacions de grau superior i de grau mitjà. Catalunya no pot pretendre cobrir els llocs de treball de grau mitjà amb titulats de grau superior sense ensorrar les classes mitjanes. Seria un suïcidi. El desequilibri salarial porta a la sortida dels nostres titulats a l’exterior i a una mancança que cal cobrir des de l’exterior. No sembla el millor sistema.
No és fàcil planificar. No podem caure en el parany de crear un grup de treball per fer un llibre blanc i després un pla nacional, etc. Tenim massa diagnòstics teòrics i programes inaplicats. No podem tampoc fer plans només d’un sector quan n’hi intervenen molts.
També entre les ombres està el poc valor afegit que la bona recerca proporciona a l’economia del país. Més del que alguns creuen, però pobre si el comparem amb els excel·lents resultats de la recerca. És cert que fruit d’aquesta recerca es creen empreses emergents, algunes es consoliden i creen un petit ecosistema d’innovació. Hi ha un camp on hi ha un contínuum entre recerca bàsica i aplicació, que és la medicina translacional. En això el país està entre els capdavanters. Amb tot, quan cal passar a la gran indústria, fem poc.
En aquest mitjà se n’ha parlat a bastament, de diagnòstics en sobren. Hi ha separació entre la bona recerca i la innovació industrial, sense dimensió industrial local. L’administració no pot crear grans empreses, però sí que pot pensar en com ajudar els grans projectes de país a través dels centres tecnològics i la compra innovadora. Segurament cal pensar en persones i models i oblidar-se de carnets i familiars a l’hora de pensar en el lideratge de projectes. De capital intel·lectual no ens en manca, de portes giratòries en sobren.