Els signes del zodíac

La caixera de la botiga i una clienta conversen amb força entusiasme sobre les virtuts dels seus respectius signes del zodíac. Se centren en aquelles qualitats que sonen bé, que tampoc no és qüestió de tirar-se pedres a la seva pròpia teulada, i encara menys a orelles de tothom. Una d’elles se sent molt afortunada perquè els seus pares la van concebre en el moment concret que la va dur a mirar-se la vida des del signe de la balança. No m’estranya que infli el pit, si és cert el que diu, que es resumeix que tothom qui està encabit en aquesta opció és una bona persona i molt sociable. Llàstima no haver parat abans atenció en aquest tema perquè en la vida hauria procurat envoltar-me’n per tot arreu i, en canvi, en conec ben poques. Vull dir de balances, no de bones persones, que alguna o altra en tinc a prop. L’altra dona no es vol quedar enrere i, amb el mateix fervor, treu a passejar les virtuts dels lleons: forts, nobles, independents... Quan la clienta ja ha pagat el seu gènere està tan emocionada amb la conversa que, en lloc de fer un “aquí us quedeu” i girar cua, es manté allà, plantada, recitant, una per una, les gràcies de cada signe zodiacal. Quan arriba el torn dels taure, ho resumeix amb un bufec que fa presagiar que als nascuts entre mitjans d’abril i mitjans de maig no els pot sofrir. “Els pitjors –assegura– perquè sempre volen tenir la raó.” Interpreto que les persones balança poden ser molt bona gent però potser també són especialistes a ficar la pota. La miro, somric, i em presento: “Jo soc taure.” De cop, els taures deixem de ser el dimoni. Ara som sensibles i sensuals, que no està gens malament. M’interessa poc l’horòscop, així en general, però trobo que exemplifica a la perfecció com l’espècie humana s’aferra a les seves suposades virtuts però, en canvi, passa de llarg dels seus pecats.