Finestres, paisatge i falses il·lusions
Capbaixa, admirant un llibre sobre l’Intent de comentar-hi el poema d’en Joan Maragall ‘Soleiada’. La capacitat d’Enric Casasses de desgranar, sospesar, analitzar amb lupa les paraules d’un poema. La revista Time Out el 2015 en va fer aquesta preciosa valoració: “L’operació de Casasses és aquesta: agafar cada vers del poema d’en Maragall i sospesar-lo, per veure si és arrel o brot i cap a on vira, què empeny, què carrega, en calibra llums i ombres i, amb lupa, ens n’ensenya les vergonyes. El poema, sobre una noia que s’estima amb el Sol, se’n queda prenyada i dona a llum –mai més ben dit– un infantó semidiví, és pura joia de viure, i el que fa en Casasses és esclatar aquesta condensació maragalliana i escampar-ne la claror seguint la pròpia ona expansiva.” I aixeco el cap, miro la finestra i em trobo un paisatge proper i fugaç, d’arbredes de fulla blanca i platejada, i a la llunyania el Montgrí que lentament albira el dia. La mirada des d’un tren sempre és especial. Quin gust poder agafar-lo cada dia per anar a treballar. Poder gaudir de poesia, novel·la, o d’apunts..., o senzillament badar, mentre el tramvia et porta a lloc. Perquè per fi tenim transport públic arreu. Perquè sí, les llargues reivindicacions per recuperar els trens petits, els de tota la vida i més enllà, s’han fet realitat. Perquè totes les capitals de comarca estan intercomunicades per aquestes màquines que silenciosament et mostren finestres de paisatge fugisser, mentre romans quieta i pensativa. El tren petit que connectava Palamós amb Girona passant per la Bisbal d’Empordà o el Tren Pinxo que anava de Banyoles a Girona i tants altres que podria haver-hi, ocupant part de les carreteres actuals que han quedat buides i fent de la mobilitat sostenible un puntal de país. I de cop desperto i em dic “Sempre somniant desperta”. Malauradament la poesia s’esvaeix i topes amb la realitat, la crua política ambiental actual: que si ampliació de l’aeroport de Barcelona, que si és tan necessari el quart cinturó, que si Catalunya no es pot desprendre del casino més gran d’Europa, que si desenes de macromolins eòlics al bell mig del golf de Roses. Quina mandra de país, quina mandra d’agenda ambiental. Mentrestant somniarem despertes que algun dia es podria pensar en gran, en diferent.