A veure si ho anem entenent

N’hi ha que són alts, d’altres que són menuts, alguns són forts i robustos com un roure, i també els trobem dèbils com ho seria una muntanya de pols davant un vendaval. Estan filtrats entre els policies, entre els metges, entre els jutges, entre els actors, entre els enginyers, entre els escombriaires, entre els fusters, entre els botiguers, entre aquells que no saben les beceroles, i així podem seguir i no ho despatxaríem mai. N’hi ha que tenen tants diners que no se’ls acaben i d’altres que viuen de la caritat de la resta. N’hi ha de pell blanca, de pell negra, de pell torrada, de pell seca, de pell grassa... S’expressen en tants idiomes com idiomes es poden comptar al món. A ulls de la resta, la majoria semblen bondadosos i adorables i és difícil intuir el monstre en què es transformen quan només se senten observats per les seves víctimes. La violència de gènere no entén d’edat, ni de raça, ni de nacionalitat, ni de classe social. La xacra està prou estesa com per tacar totes les capes de la societat. Però encara no ho hem comprès i encara ens posem les mans al cap quan és un policia condecorat qui agafa una arma i assassina, a sang freda, dues dones. No hi donem crèdit. Doncs que ningú dubti que a pocs metres d’on és ara mateix hi ha algun maltractador. Potser és el veí que saludem cada dia a l’ascensor. Potser, el pare de l’escola que ens desperta una certa enveja perquè corre cada tarda per arribar a recollir la canalla. Potser ho serà algun dia el nostre fill si entre tots no hi intervenim ara que hi som a temps. El primer pas és creure’ns, una vegada per totes, que la lluita contra la violència de gènere requereix molts més esforços de tothom. El segon, igual d’important, és deixar de pensar, com a dones, que això no parla de totes nosaltres. Quantes maltractades, també les assassinades, no deuen haver dit en algun moment “a mi no em pot passar”.