Opinió

La mirada d’Heròdot

Josep Poch Clara. Catedràtic d’ensenyament secundari

França, el cinema i la censura

“ A França, el país de la llibertat, la igualtat, la fraternitat i els valors republicans, no tot ha estat llum i també hi ha hagut ombres

Des que el cinema es va convertir en un fenomen cultural de masses ha servit per entretenir milions de persones, però també ha servit per transmetre missatges polítics i ha mostrat imatges en contra de la moral imperant. I és que la censura que existia ja amb la publicació de llibres també es va començar a aplicar al cinema gairebé des del seu naixement. Les dictadures, com tots sabem, han censurat un gran nombre de pel·lícules per motius polítics o per motius morals. Hi ha algun país democràtic, però, que també ha emprat la censura en moments determinats; parlem de França, el país de la llibertat, la igualtat, la fraternitat i els valors republicans, on no tot ha estat llum i també hi ha hagut ombres.

L’any 1957 s’estrenava a diferents països la pel·lícula Paths of glory (Camins de glòria), de Stanley Kubrick. L’acció té lloc durant la Primera Guerra Mundial a les trinxeres franceses situades davant les línies alemanyes. Els alts comandaments francesos ordenen prendre un turó, tot i saber que tenen escasses possibilitats d’èxit i que l’atac serà una carnisseria, com així passa. Els pocs atacants que sobreviuen tornen enrere, són acusats de traïció, n’agafen tres a l’atzar que són sotmesos a un consell de guerra grotesc i finalment són afusellats. En el film veiem la còmoda vida dels generals als palaus i la dura vida dels soldats a les trinxeres, i també gaudim d’un paper magistral de Kirk Douglas fent de coronel que comanda l’atac i defensa els soldats en tot moment. És una de les millors pel·lícules antimilitaristes de la història del cinema, sens dubte.

La pel·lícula va ser prohibida a França per antipatriòtica (i a Espanya també, òbviament) i no va ser fins al 1976 que el president Giscard d’Estaing va permetre’n l’exhibició, mentre que a Espanya no es va estrenar fins al 1986. Jo tenia 18 anys aleshores i recordo haver-la vist al desaparegut Cine París, que era al Portal de l’Àngel de Barcelona. El cinema era ple i calia fer cua per entrar.

Un cas similar va ser el de la pel·lícula Le chagrin et la pitié (La tristesa i la pietat), de Marcel Ophüls (1969), que va ser vetada a la televisió pública francesa. És un documental que mostra la vida d’una ciutat francesa durant el govern titella dels alemanys durant la Segona Guerra Mundial. S’hi mostra una població àmpliament col·laboracionista amb l’enemic, fins i tot a l’hora de delatar els jueus. Al final de la pel·lícula l’espectador veu destruïda la imatge d’una França unida contra l’enemic durant l’ocupació, mentre que la idea que es va instal·lar a l’imaginari francès després de la guerra era que la nació sencera havia estat de la resistència i que els quatre col·laboracionistes que hi havia hagut havien estat afusellats. Sembla que De Gaulle va dir: “França no necessita veritats, necessita esperança”, i va estar d’acord a censurar-la. Es va poder estrenar al cinema el 1971, i no va ser fins 12 anys més tard que es va emetre per televisió, amb Mitterrand de president.

França ha projectat una imatge pública d’haver estat un país sòlidament patriòtic durant les dues guerres mundials. La realitat no és tan clara i hi ha matisos i racons foscos que els francesos, malgrat les traves del govern, han pogut descobrir a través de les pel·lícules. En un article anterior vaig explicar com els alemanys havien superat els traumes de la postguerra mitjançant el futbol. En aquest cas, França ha pogut desmitificar el seu pas per les dues guerres mundials a través del cinema, fet que té molt de sentit: de fet el van inventar ells.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.