Olor de pastís de diumenge

Com moltes altres dones de la seva generació, ha de fer un esforç colossal per recordar un tram de la seva vida apartada de les cures. Tenia un futur prometedor a l’empresa on va aterrar ben jove, un lloc on les dones escassejaven, però ràpidament van arribar els fills, tots els avis de la família van emmalaltir, i en aquells temps estava més que assumit que elles es quedessin a casa exercint la funció de cuidadores i els homes, per compensar, multipliquessin tant com podien la jornada laboral per cobrir les necessitats de tota la família. I així va ser com ella va vetllar primer pels fills, després per la gent gran de la casa que es va anar apagant molt a poc a poc, i després van arribar els nets, que també va acotxar. Tota una vida d’entrega als altres. Un camí vital al qual cal sumar infinites hores d’atenció voluntària als més desfavorits. Una aportació, la d’ella i la de tantes dones com ella, tan vital com invisibilitzada. Ara es comença a fer gran i el seu cos no pot dissimular una vida plena d’exigències. Amb tot, procura amarar els seus mals amb una bona dosi d’optimisme i energia. O potser és aquesta mania que tenen les mares d’ànima cuidadora d’acariciar el patiment de la resta però camuflar el propi. Aquesta setmana, una caiguda fortuïta li ha esborrat el somriure del rostre. Ara és ella qui necessita que el seu entorn li retorni les cures, però en l’última cosa que pot pensar és a cobrar-se els favors prestats. Forma part d’aquest grup de persones, encara abundant, que malgrat que no han deixat mai de llepar les ferides dels altres, malgrat que mai han deixat ningú enrere, se’ls fa una muntanya sentir que donen feina. Ara, quan necessiten una atenció que ni tan sols reclamen, és oportú recordar-los que segueixen sent una peça fonamental de l’engranatge i que la seva olor de pastissos d’una tarda de diumenge és irreemplaçable.