Keep calm
I si...?
La no-detenció del president Carles Puigdemont arroenta una sospita. ¿I si el desenllaç final que tots coneixem, per bé que debiliti la imatge de fortalesa d’un Estat, fos (fos també) un desenllaç que el poder hegemònic contempla com a rendible?
Dubtar de les versions oficialitzades no és només rigor intel·lectual. És un exercici de subsistència. A les cicatrius vives de la història ens remetem. Quatre dècades després, preval el secret de sumari del cop d’estat del 23-F, un blindatge que esterilitza conseqüències polítiques i deixa la veritat enmig d’un naufragi inofensivament especulatiu. No hi ha voluntat d’investigar l’atemptat del 17-A. No hi ha manera humana d’esbrinar a qui coi va adreçat un sobre a nom de M. Rajoy amb diners procedents del finançament il·legal del PP. ¿Algú recorda el “Ha sido ETA”, replicat per uns mitjans de comunicació que van col·laborar a difondre la mentida? Les balances fiscals de l’Estat no es publiquen perquè “fomentarien interpretacions polítiques”. Hasél i els joves d’Altsasu envelleixen a la presó. Les “armes de destrucció massiva a l’Iraq” van servir per enganyar i entrar en una guerra. Etcètera.
A l’era de l’espionatge impune (Pegasus), dels controls satel·litzats, de drons i míssils teledirigits que fan cua ordenadament en un semàfor abans d’impactar contra l’objectiu programat..., es fa difícil creure que Puigdemont escapés (només) per mèrits propis. Cal recordar que l’Estat vetllava sobretot per no posar en risc la presidència de Salvador Illa. Cal recordar que l’Estat encara necessita blanquejar-se internacionalment, i detenir Puigdemont hauria revelat el totalitarisme d’un règim que impedeix l’accés al Parlament d’un diputat electe. I cal recordar que (amb l’entusiasta col·laboració de les cheerleaders de l’esquerra federal i de l’independentisme cec) ara interessa modelar un imaginari col·lectiu amb la imatge d’un Puigdemont degradat a categoria de guinyol. És a dir, desnonat de la força política que saben que realment té.