Quina persona més estranya

Entra al bar amb pas decidit i amb aquella confiança amb què una estrella de Hollywood trepitja la catifa vermella. En aquesta ocasió no té reservada cap llotja, ni tan sols una cadira a la primera fila o a la taula que s’intueix al final del local, així que ocupa un dels tamborets de la barra. Hi va directa, com si aquella peça dugués brodat el seu nom i ningú més tingués dret a plantar el cul allà. La cambrera la saluda i ella demana “el de sempre”. Sembla que el de sempre guarda relació amb la màquina de cafè i poca cosa més. Fa pinta de ser el primer cafè del matí, aquell de la gent que no sap en quin món viu ni quin peu calça fins que no se’l pren. La treballadora del bar comença a elaborar el més semblant a un tallat. Només elles dues saben la composició i la temperatura d’aquella beguda, perquè la clienta no ha donat cap pista. S’ha limitat a dir que avui tampoc no és dia d’experiments. La dona que hi ha darrere de la barra del bar elabora primer el cafè i tot seguit agafa llet per donar-li forma de tallat. Quan està afegint el rajolí de llet calenta, una altra treballadora del local, sembla que amb més galons que la primera, esprinta des del fons de la barra per aturar a temps el procés. Agafa la tassa, llença el contingut per l’aigüera i arrenca tot de nou. Ella sap amb més precisió què és el de sempre que vol aquella clienta. Elabora un segon tallat que, a simple vista, deu distar del primer mig grau amunt o avall o tres mil·lilitres més o menys de llet. Però la clienta ja ha aconseguit que el món giri durant uns segons al seu voltant. Mentre es pren la seva infusió, una altra clienta seu a pocs metres i demana, precedit d’un si us plau, un tallat. La cambrera s’atura esperant més instruccions, però no arriben. Vol un tallat, sense res més. La gent de l’entorn se la mira mentre es pregunta d’on deu haver sortit aquesta persona tan estranya.