Lletra petita
El noi del somriure
“Com és possible que un ser, armat només amb un somriure, ensenyi tant a tanta gent. Veure que una vida tan excepcional crea tanta energia al seu voltant és un privilegi
Quan va néixer, en Daniel ja era diferent dels altres. Així ens ho van advertir els grans, als que aleshores també érem petits. I, quan el vam conèixer, vam entendre a què es referien, els adults. Aquell nen ros era impressionant: uns ulls blaus immensos, un rostre dolcíssim i un gest distintiu: el somriure. Amb pocs anys d’edat, ja s’hi apuntava molt més que una innocència infantil. S’hi endevinava una mescla d’il·lusió genuïna, un punt de sornegueria i molta, molta tendresa.
Quan es va anar fent gran va modelar el seu viure a la resta d’humans. Es va fer noi, es va fer home. Però el seu somriure no perdia ni una mica d’espurna. Mentre la resta ens anàvem embrutint amb les febleses humanes, ell seguia desafiant les ombres que comporta la maduresa. Trobar-te’l passejant –sempre agafat al pare– anunciava una estona de felicitat. Reies amb ell, feies broma amb ell, i seguies el teu camí. I aquella manera d’enriallar-se que tenia, aquella boirina d’or que diuen que dona la innocència, se t’enganxava a la pell.
Com és possible que un ser, armat només amb un somriure, ensenyi tant a tanta gent. Veure com una vida que neix amb tantes excepcionalitats va creixent i crea tanta energia al seu voltant ha estat un autèntic privilegi. Gràcies a la seva realitat hem sabut que s’han creat iniciatives educatives i socials que han abraçat moltes altres famílies. I, seguint la seva història, hem après que les barreres mèdiques –i emocionals– es poden corbar, retòrcer fins a límits insospitats, i que es pot construir una vida millor del que estava dictat.
En Daniel va marxar amb la primavera. Aquests dies dels Jocs Paralímpics de París, se m’ha fet més present. L’emoció de tots aquells herois, dels seus entrenadors, de les seves famílies, tan sols per ser-hi, per haver arribar tan lluny, m’ha retornat la imatge d’aquell nen que va desafiar tot el que se li va posar al davant amb un somrís. Per això té –i tindrà– un lloc d’honor en la nostra memòria. Per això, i perquè posseïa l’autèntica màgia de fer somriure els altres.
